jueves, 11 de diciembre de 2008

Una llibreta damunt la sorra

[gentilesa de la Míriam]


Has vist mai el mar enfadat? Repicant ona contra ona, morint-se de ràbia vora els teus peus, a la sorra? Digues, ¿has vist mai morir els teus mals quan una onada t'engoleix?

Jo sí. Jo he fet més que tot això, jo he sigut això. He sigut la onada que s'enfada, he sigut la ràbia que mor a la sorra, jo he mort i esclatat en mil trossets cridant al mar. Sí, cridant fins a esgotar la veu, cridant tot allò que em feia tenir mal de panxa.

Has fet mai alguna bogeria? Digues, has fet mai alguna bogeria? Però una bogeria de les de debò, una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli i que et fa sentir el rei del món?

Jo he deixat caure l'estilogràfica sobre la sorra (freda), tacada amb restes de tinta del color de la sang. Jo m'he endinsat al mar vestida només de pors i de mals. I jo m'hi he volgut quedar, perquè al mar, a l'hivern, s'hi està calent. Però jo n'he sortit, despullada de mals i de pors, ja només amb un vestit de mar que encara avui m'embolcalla, que encara avui no he gosat treure'm.

Jo he recollit l'estilogràfica, ja enterrada a la sorra freda, l'he netejat amb aigua de mar, i des de llavors que ja no hi queden restes de tinta del color de la sang, ni pors ni mals, i la tinta que en raja és clara i salada, com l'aigua de mar, i escriu paraules clares i salades, com l'aigua de mar.

Jo he fet una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli.

Jo he mort a la platja quan l'última onada m'ha pres l'ànima. I ara torno a ser un full en blanc, a punt perquè algú estreni estilogràfica i hi dibuixi o hi escrigui alguna cosa ben bonica, gens semblant al que hi havia abans.

Hi ha una noia arraulida, estirada a la sorra de la platja. No té més abric que el borrissol eriçat que li cobreix el cos. Tremola, potser de fred, potser d epor, potser de tot. I canta alguna cosa, molt fluixet, quasi ni se sent. Potser, de fet, només parla, potser només recita alguna cosa que se sap de memòria, potser tan sols és l'últim sospir d'algú que tenia por de viure. Però té els ulls oberts, buits, però oberts, i aguanta, tremolosa, una estilogràfica que raja tinta vermella, sobre una llibreta de pàgines blanques.

Jo m'he estirat a la sorra després d'haver-me enfrontat a un exèrcit d'onades, després d'haver sigut mil vegades arrossegada mar endins i mil vegades escopida, altre cop, a la sorra. Jo m'he arraulit damunt la sorra de la platja, taralejant una cançó de bressol a les petxines més petites, a cau d'orella, deixant que l'aire fred --gelat-- del 10 de desembre m'eixugués l'última gota de ràbia, fins que tan sols m'ha cobert una roba fina, teixida amb grans de sorra i sal --i sol--.

Digues, fada del mar, tu que m'ho has pres tot, has fet mai una bogeria així? Potser t'hauràs atrevit a encarar-te a la mort, però jo he aconseguit vèncer-la, jo no m'hi he lliurat com vas fer tu, perquè jo sóc Gina, som Gina i el mar, i no ens fondrem mai en un de sol; Gina podrà veure el mar, però mai el serà.

Gina se'n va i no sap si tornarà

Gina avui no vol tornar a casa. Ha plegat més d'hora del compte i, després de classe, se'n va a l'estació i agafa el primer tren que passa. Avui Gina se'n va, ja decidirà a on, durant el trajecte.

Vol anar a buscar tot allò que va perdre un dia, els amics de debò, les seves ganes de viure, potser també el seu pare. Tornarà? No ho sap ni ella, ja ho decidirà quan sigui el moment.

Avui Gina té mal de panxa, però no se sent enamorada. Potser és que avui li està creixent alguna altra cosa.

Vol plorar. Vol dormir. Vol morir. Sovint hi pensa amb la mort. Més que amb la mort, amb el suïcidi. Moltes vegades ha pensat en tallar-se les venes i deixar reposar el cap sobre un feix de cartes de comiat, per tots aquells de qui s'ha sentit enamorada alguna vegada. Ha pensat en tirar-se de la teulada de casa seva, però la idea de quedar aixafada com un pastisset de melmelada no l'atreu gaire. Ha pensat en prendre's un bon grapat de pastilles i adormir-se en un racó, fins que algú trobi les restes del que podria haver estat una persona feliç. Però Gina només hi ha pensat, de fet, ni això, només ho ha imaginat, li ha passat pel cap, però mai ha pensat en fer-ho de debò, perquè sap que a l'últim moment, tots tenim por de morir. Ella sovint diu que no, "Que jo no tinc por de la mort, que potser la mort és la meva millor amiga, que potser és a qui vaig a buscar avui, a la platja", però tan sols són mentides que es diu a ella mateixa, per creure's de debò que no està bé.

Gina baixa del tren i es troba amb el mar davant dels nassos. "El mar avui està enfadat", pensa Gina, "sembla que no vulgui que m'hi acosti..."

sábado, 6 de diciembre de 2008

La planta

Gina estima molt. En realitat no sap ben bé què vol dir això d'estimar, perquè, de fet, hi ha moltes maneres d'estimar. Segons Gina, l'amor és com una planta que creix dins la seva panxa, i de vegades, quan es desperta, nota com li creix a poc a poc, i per això li fa mal la panxa, i aquell dia no té ganes de menjar, com si estigués enamorada. De fet, Gina està enamorada, molt molt enamorada, ho nota, però no sap de qui. Cada dia s'enamora d'algú diferent, algú molt especial, algú que sabrà reconèixer quan el vegi, no abans.

Gina avui està molt enamorada i té la sensació que sap de qui. Va a veure una bona amiga seva --'amiga' segons la definició que va trobar--, d'uns 15 anys més gran que ella. L'abraça. Sí, avui estava enamorada d'ella, perquè quan l'abraça sent com una escalfor a la panxa, com si la planta creixés un pam de cop, i no vol separar-se d'aquella amiga, que avui ha descobert que és una 'amiga de debò'. "No són tots al mar", pensa Gina. Gina té ganes de plorar i no sap per què. Potser és perquè, de tant en tant, cal regar una mica la planta.

A Gina li agrada molt abraçar. Creu que és la millor manera de dir a algú que l'estima, millor que un petó als llavis i tot. Però no s'atreveix a abraçar a tothom, primer ho ha de demanar. De vegades té tanta por com ganes d'abraçar i llavors es posa nerviosa i no sap què fer, i al final se'n va, sense abraçada. Llavors la planta, dins la seva panxa, també es posa trista, es merceix, i llavors li fa mal la panxa, altre cop, però és un mal diferent, com si li volguéssin arrencar alguna cosa --l'amor, potser--. I llavors Gina plora, perquè no vol que li arrenquin l'amor, perquè sap que si li arrenquen l'haurà de tornar a plantar, i això li costarà molt temps i potser no aguantarà fins que torni a créixer la planta. Gina té por que quan li arrenquin l'amor també li arrenquin l'ànima.

lunes, 1 de diciembre de 2008

Mètode científic

Gina no està sola, però. Li agradria creure que té amics. La majoria són més grans que ella, perquè a Gina li costa entendre els nois i noies de la seva pròpia edat, simplement no els entén. Està més tranquil·la amb gent que li pot aportar alguna cosa més que converses sobre actors que estan boníssims o borratxeres de cap de setmana. Així doncs, la hipòtesi diu que té amics, ara toca fer tot un seguit de comprovacions per verificar-ne l'autenticitat, i si no hi ha res que contradigui la hipòtesi es convertirà en llei.

Gina té un problema, i és que no sap ben bé què és un amic, així doncs, el primer pas serà buscar la definició més adient per descriure què és un 'amic'. Gina, de petita, deia que tenia molts amics. No és que ara els hagi perdut, sinó que dubta d'haver-los tingut en algun moment; no pots perdre una cosa que no tens. Així doncs, què (qui) és un 'amic'? Un amic..., un amic..., algú amb qui pots parlar de qualsevol cosa? Algú amb qui confies? Algú que de tant en tant et diu que t'estima? Si és això últim li sembla que hi ha poca gent que tingui amics. Potser un amic només és algú amb qui estàs bé i amb qui no has de fingir ser algú altre. Però Gina no està contenta amb aquesta reposta. Per això busca més: ara vol saber com reconèixer un 'amic de debò', perquè aquests ja són més difícils de trobar, com una espècie en extinció.

Gina està confusa, no sap on trobar el que busca, de fet, no sap ni on buscar el que vol trobar. De vegades, quan està molt cansada, fins i tot s'oblida i es pregunta qui o què és el que busca.

Gina creu que els 'amics de debò' potser els trobarà al mar. Sí, creu que se'ls va endur la fada del mar, aquella tarda de fa onze anys, a la platja, quan la va saludar amb un somriure, a través del seu pare. Gina no pateix, sap que els 'amics de debò' estaran bé dins el mar, amb els poemes i les cançons i les paraules boniques de la fada. però Gina no ho vol deixar aquí, ara ja sap on són, sap que estan bé, però ara els necessita, i per això els anirà a buscar.

La banyera

Gina sovint parla en tercera persona perquè no és qui és. Gina és qui la gent vol que sigui. No és persona ni té personalitat pròpia. Gina està buida, és com un full en blanc on cadascú hi pot escriure o dibuixar el que vulgui.

Gina és una esponja com les que tenia de petita a la banyera. Recorda quan la seva mare la banyava. Té la sensació que si ara entra al lavabo encara podrà sentir l'olor d'aigua calenta, que encara podrà veure i sentir aquella nena petita de cabells rinxolats i espessos i negres, cantant i jugant, ingènua, amb tot d'animalons de plàstic i tasses i manyoples i esponges... Que encara podrà veure la seva mare abocant-li gerres d'aigua calenta sobre l'esquena, perquè no agafi fred, i mirant com juga, conscient que el temps se'ns escapa de les mans com aquella aigua que s'escola entre els dits menuts de la seva filla, absorbint-ne els somriures, com si fos l'alicient de la vida que l'ajuda a tirar endavant cada dia. Pot veure com la mare la treu de la banyera i l'embolica bé amb una tovallola i li diu a cau d'orella, mirant el seu reflex al mirall, "Ets el meu farcellet, bonica" I li fa un petó al front i riu més feliç que mai, olorant aquella olor que només fa la pell dels nens petits. Gina té els ulls foscos del seu pare, des que va néixer, com si vulguessin amagar alguna cosa. Ara Gina dorm al bressol i la seva mare se la mira des de la porta de l'habitació, com si fós l'últim dia que l'hagués de veure. I no sap explicar què sent, perquè de vegades, com les imatges, els sentiments valen més que mil paraules.

Gina és un recipient en forma de cos humà, on cadascú hi deixa alguna cosa. Gina és una banyera. Sí, una banyera d'aigua calenta que fa olor d'essència de pi, d'infantesa, de cabells rinxolats i negres i espessos. I la vida, com una nena petita, juga amb Gina, movent-se dins la banyera fent onades, tan sols per divertir-se.

sábado, 29 de noviembre de 2008

El refugi

Gina avui està cansada, de vegades li passa. Està cansada de fer les mateixes coses de sempre i per això ho engega tot avall, tiba la cadena i espera no tornar a veure-ho mai més. Quan avui Gina s'ha despertat, ha vist que no seria un bon dia perquè no sabia com organitzar-lo, tenia totes les activitats que havia de fer desordenades dins el cap, i no hi havia manera d'ordenar-les, no li feien cas. Quan ha vist els primers rastres de vida intel·ligent (a la cuina, en forma de mare) ha vist que no sbaia com comportar-se enfront la situació. S'ha espantat. Li havia de parlar? Dir-li bon dia? Fer-li un petó? Què havia de fer? Qui representa que li ha de dir què fer quan es desperta i veu la seva mare a la cuina? Gina s'ha bloquejat i quan la mare li ha preguntat si havia dormit bé, no ha sabut relacionar aquell seguit de sons i sorolls. Ha entès com es deu sentir un nen petit que acaba de néixer i (la que sembla) sa mare li diu que és la cosa més bonica i petita del món, amb unes llàgrimes que ni ells mateixa sap si són de dolor o felicitat.

Gina avui no ha anat a la coral, ni s'ha comprat cap bossa de sugus a la parada de llaminadures de la plaça que hi ha davant l'Ateneu, ni s'ha aturat davant l'aparador d'aquella pastisseria on fan els croisants més bons de la ciutat... Avui Gina, quan s'ha despertat ha agafat el primer tren que ha passat per l'estació i se n'ha anat allà on la portés. Durnat el trejacte ha tornat a intentar posar en ordre tot el que faria aquell dia. L'únic que n'ha tret és un fort mal de cap i la conclosió que baixaria a Plaça Catalunya per anar a l'escola de la seva mare, que avui fan la fira de Nadal. Quan Gina hi ha arribat la gent ha començat a preguntar el de sempre "Ai, tu ets la filla de la Roser i el Lluís oi?", "Tu ets la germana gran de l'Emma oi?", "Tu ets la germana del David oi? La que fa aquelles galetes tan bones i sap imitar l'accent argentí, oi?"... Els seus germans sempre parlen d'ella als seus amics, pel que sembla, orgullosos. Gina se'ls estima molt, però avui ja no pot aguantar més aquest excés d'atenció, per això agafa les coses discretament i, aprofitant que sa mare no li para atenció perquè està massa pendent de tot, li deixa un missatge a la seva germana "Emma, díga-li a la mama que me n'he anat a Barcelona, a casa del Guim, que m'hi quedo a dormir, que ja la trucaré demà, que l'estimo molt", "Ja te'n vas? Perquè no et... Ai espera't... Estel·la!!! Vine que t'he de dir una cosa! Estel·la!!! Leah! Diga-li a l'Estel·la que vingui plis!!!...." "Recorda dir-li-ho a la mare eh? Emma!..." La multitud ja l'ha engolit. Només espera que sa mare no es preocupi massa. Però ara necessita tranquil·litat, per això se'n va a la biblioteca de Lesseps, desconnecta el mòbil i es concentra en el seu nou llibre "After Dark", d'un autor japonès del qui ja ha llegit alguna altra cosa.

Gina llegeix molt molt a poc a poc, li costa concentrar-se totalment en la lectura perquè el soroll extern tapa les paraules que sent dins el cap, se li barregen totes, internes i externes, com si fós un mercat. Però si es posa música per tapar el soroll, acaba estant més pendent de les notes i la lletra que del llibre. Hi hauria d'haver alguna manera de poder escoltar el silenci, com qui escolta els Rolling Stones o el Van Morrisson, poder posar la pista 5 i que no se sentís res més que el silenci. Gina és incapaç de fer com alguna gent que llegeix "en diagonal", ella necessita entendre el significat de cada paraula i a la vegada el significat a la frase en conjunt, però a la vegada ha d'intentar desxifrar totes les metàfores que hi pugui haver, encara que no n'hi hagi. Gina ho ha d'entendre tot, individualment i en conjunt, i això és molt difícil i molt complex. Gina sovint es desespera, perquè veu que llegeix i llegeix i no avança i triga setmanes i mesos en llegir-se un únic llibre, per això la majoria no els arriba a acabar. Però avui, exatrordinàriament, ha aconseguit empassar-se més de mig llibre en tan sols unes hores.

Gina, però, no està contenta, ni trista, no està res. Té por d'enfadar-se un altre cop, per això busca refugi en la gent. Gina no sap estar sola, per això tampoc sap estar entre multituds. Gina tan sols està bé si hi ha algú al seu costat que, quan s'enfada, pugui ajudar-la a fer fugir la fada. Per això avui anirà a casa del seu germà gran, perquè té por de quedar-se sola a casa i enfadar-se un altre cop, i ella sap que si torna a passar, es farà mal, es tornarà a fer molt mal, perquè quasi estem a principis de mes.

miércoles, 26 de noviembre de 2008

La fada del mar

Gina només ha vist la platja una vegada a la seva vida. Potser va ser l'única vegada que va veure el seu pare sense parets de gel pel mig. El va poder tocar i tot. Era real.

Gina tenia cinc anys. Ja no recorda què hi feien allà, només recorda que el seu pare tenia els ulls fixats en un punt que no existia. També recorda que li va explicar una història, "Saps una cosa, Gina?, Fa molts anys, quan el pare i la mare encara no havien ni nascut, hi havia una noia que li agradava molt molt molt escriure. Però un dia de tempesta algú es va endur les paraules i els poemes que més li agradaven. Els va buscar per tot arreu, als nervis de les fulles, a les escorces dels arbres, amagats entre els núvols,... Res, no apareixien. Fins que un dia, passejant, mirant al terra (perquè no s'atrevia a aixecar el cap, sense els seus poemes), va trobar una petxina. No era ni molt bonica, ni molt gran, ni molt petita. No tenia res d'especial, però la va desenterrar. Va veure que a la part de dins hi havia l'ombra d'un dels seus poemes preferits. Va alçar la vista i va veure el mar. Era com si el mar la cridés, la demanés. I ella es va enfadar molt, sí, es va enfadar, que ve de "fada". Es va enfadar en una fada del mar. I va seguir la veu que la demanava i, cada cop més enfadada, va anar trobant els poemes que havia perdut aquell dia de tempsta, que ja no recordava quan havia estat".
Gina l'escoltava, però ell semblava que parlés al mar, no a aquella petita fada de nit que (ad)mirava una estàtua que poc a poc tornava a fer-se de gel. Gina tenia por, no el volia tornar a perdre darrere el fred, "Com és que tota l'estona mires el mar, papa? Que també busques poemes tu?" I de cop el gel es va anar esquerdant i el pare la va mirar, poc a poc, i li va somriure, "No Gina no, al pare no se li ha perdut res al mar".

Gina es va despertar uns segons abans que el seu despertador. Encara estava estirada al terra, darrere del llit que barrava la porta, sota llibretes que li havien caigut al damunt. Tres, dos, un... Les 6 en punt. Prefereix despertar-se quan encara és tot fosc, per acostumar-se a la llum poc a poc. És la cinquena vegada, aquest any, que somia en aquell dia a la platja, és l'única manera de no oblidar la cara del seu pare, l'única manera de no oblidar que un dia va somriure i que ho va fer per ella. Avui ja no està enfadada, avui ja torna a ser la Gina.


La fada

Gina s'ha despertat enfadada. "Avui estic enfadada, que ve de "fada". Avui sóc una fada". I es tanca a l'habitació perquè no pot veure ningú, avui, la fada.

A Gina no li agraden les escales mecàniques, ni els guarniments de nadal penjats un o dos mesos abans de les dates, ni la gent vulgar que parla pels descosits de coses que no interessen a ningú, ni que li diguin Georgina o li escriguin el nom amb jota. A Gina no li agrada dormir de nit i viure de dia, perquè ella, avui, és una fada de nit, i les fades de nit s'enfaden si veuen la llum del sol. Les fades de nit són sordes, només escolten el silenci, perquè a la nit tot és sord. Per això, quan Gina està enfadada, si li preguntes alguna cosa te'n respondrà una altra, la que a ella li vingui més de gust. "Per què fas tan mala cara avui, Gina" "Sí, a mi també em sembla que avui fa un dia perfecte per fer un pastís de maduixes", i se n'anirà a la cuina, sola, i començarà a remenar armaris i claixos fins que trobi tot el que necessiti per fer un pastís de maduixes. I si no ho troba tot, "...sembla que avui potser no era el dia més indicat per fer pastís de maduixes", i se'n tornarà a l'habitació.

Quan Gina és a l'habitació tanca els finestrons antics amb les quatre baldes i si algú intenta fer com la llum que s'escola entre les escletxes dels finestrons, "Gina, ets dins?" "No, ja he dit que avui no era el dia més indicat per fer un pastís de maduixes", i no treurà pas el llit que barra el pas a qualsevol persona que intenta entrar al gueto. Més aviat hi apilarà alguna cosa al damunt, un munt de llibretes plenes de paraules que fracassen en l'intent d'organitzar-se i formar frases amb sentit. I s'ajupirà al davant del llit empenyent-lo contra la porta, més enfadada que mai perquè un filet de llum l'enlluerna des d'algun lloc que no pot veure. I quan ja no pugui estar més enfadada, començarà a tremolar i es taparà les orelles perquè vol ser com una fada de la nit i ser ben sorda, però no fa més que sentir crits darrere la porta, crits desesperats d'algú que la demana i la necessita. Però ella tanca els ulls ben fort, es tapa les orelles i, sense deixar de tremolar al seu gueto, s'adormirà poc a poc.

lunes, 24 de noviembre de 2008

Gina no sap esperar

Gina és una tempesta. Remolins, vents, llampecs, trons i aigua, sí, molta molta aigua que cau sobre mullat.

Gina viu a un poble molt petit, tan petit que quasi no és poble. Viu a un antic molí paperer que era del besavi del seu pare. Tan sols utilitzen el que havia estat la vivenda dels amos de la fàbrica. La resta està a punt de caure. Ara, d'aquell molí paperer tan sols en queden les parets i quatre màquines antigues, inservibles, que restaran allà fins que el terra ja no les agunati més i ho esfondrin tot. I de tota la fortuna de la família tan sols en queda el record, guardat en algun racó oblidat, tancat amb pany i clau.

Gina no sap on és el seu pare. Sempre diu "El meu pare és al País del Nord, al país del fred i del gel i del vent que s'ho enduu tot". Alguna vegada l'ha pogut intuir darrere una paret de gel. Podria esperar que es desfés, però Gina no sap esperar. Comença a donar cops per trencar aquesta barrera que els separa, però quan ho aconsegueix, a l'altra banda ja no hi ha ningú. Gina no sap esperar.

Gina és com les onades del mar, que de vegades et porten i de vegades se t'emporten.

No són contes, no és una novel·la, no sé ben bé què és, ni qui és Gina, però de nit m'explica coses i jo te les explico a tu.