sábado, 3 de julio de 2010

Renéixer


Plou, Gina escriu en un paper totes les coses que ja no vol ser. Surt a fora el pati. Ha tocat fons, i quan toques fons només pots rendir-te o intentar tornar a pujar. Ja no sent res, no s'emociona, ha perdut alguna cosa i no sap massa com, ni quan, ni tan sols sap què. Però poc a poc s'ha adonat que troba a faltar alguna cosa.

Gina ha decidit que abans de rendir-se, de fer mal a tots els que l'estimen, intentarà tornar a pujar.

Sota la pluja, al mig del pati, sent com la pluja s'enduu tot allò que ha escrit en aquell tros de paper. Vol començar de nou, com si res abans hagués conegut, o après, o descobert. Ho ha de refer tot de nou. Com un nen petit, com un extraterrestre, o potser tan sols com un amnèsic. Vol tornar a sentir l'emoció d'estar viva, de sentir que tot al seu voltant és el millor que li pot haver passat mai, a acceptar aquells element que desencaixen a la seva vida, a sentir que hi ha alguna cosa, per petita que sigui, que li digui cada matí, a cau d'orella, "Desperta, encara no saps què t'espera avui. Vols morir abans de saber-ho?".

Però quan la pluja s'ha endut l'última gota de tinta d'aquell paper, Gina només sent una buidor que no sap com omplir. Potser no ha estat bona idea. Potser s'ha deixat endur per l'odi, per la ràbia. Ha perdut tot el que era seu, el que la definia, ara no és res, tan sols un tros de carn sobre la Terra que no sap on anar ni què fer.

Com arreglar-ho això? No hi ha marxa enrere i Gina està un xic espantada. Té por. Però ja és alguna cosa, perquè plora, com un nen petit quan surt del ventre de la mare. Torna a sentir, torna a inflar la seva ànima amb emocions, com un nadó infla els pulmons per desplegar-los després de tan temps d'estar arrugats.
No són contes, no és una novel·la, no sé ben bé què és, ni qui és Gina, però de nit m'explica coses i jo te les explico a tu.