viernes, 22 de mayo de 2009

Trencant la lògica



Avui plou. "Gina, que no estàs contenta avui? Si està plovent com feia temps que no passava!". Gina ja està una mica farta que tothom cregui que la pluja la fa estar contenta. Que li agradi no vol dir que li produeixi felicitat. A Gina li agrada la pluja perquè la fa estar serena: ni eufòrica ni deprimida ni melancòlica, simplement serena. No li agraden els extrems. És de lògica: A=pluja, B=m'agrada, C=felicitat. A=B i B=C, però A no té per què ser igual a C.

Gina té una amiga molt especial (d'aquelles de debò, que quan l'abraça sent com si li creixés alguna cosa dins). Fa uns dibuixos preciosos i escriu les paraules més boniques que mai ha llegit que combinades entre elles són encara més boniques. A Gina li agradaria tenir aquest talent, però quan s'hi esforça no li surt res de bo.
- T'ha de venir sola, la inspiració, no la pots pas anar a buscar, perquè llavors passa de tu -li diu de vegades.
- I com ho notes, quan t'arriba?
- Depèn... Jo ho noto perquè em fa molt mal el cap. És com si se m'acumulés molta i molta inspiració al cap i fes molta força per sortir. Però fa mal, és dolorós. És el preu que pago per escriure i dibuixar coses boniques. Hi ha qui li diu migranya, però jo prefereixo dir-n'hi inspiració, que sona més bonic.
- Així t'agrada tenir migranya?
- No. Que m'agradi escriure i dibuixar no vol dir que m'agradi tenir migranya. T'ho explicaré perquè ho entenguis tu: A=migranya, B=dibuixos i paraules boniques, C=m'agrada. A=B, i B=C, però A no té per què ser igual a C.
Gina sap que el que diu no entra dins la lògica convencional, però ho ha entès tot perfectament. De vegades, quan la lògica convencional no pot explicar el que volem, hem de recórrer a la nostra pròpia lògica.

domingo, 3 de mayo de 2009

Blanc i negre


TOT. Són tan sols tres lletres. "Com hi pot cabre tot el que existeix -i més- en una paraula de només tres lletres?" es pregunta Gina. "Probablement no hi cap molt, que són quatre lletres, potser l'únic que hi cap és res".

A Gina li agrada jugar amb les paraules.
- Què és el contrari d'un concert?
- El silenci?", li havia arribat a dir algun atrevit, tot seguint-li el joc.
"No es pot respondre amb una pregunta", pensa Gina, però li concedeix la resposta correcta.
- Un desconcert.
- Un desconcert? Què vols dir amb un desconcert?
- Doncs un desconcert és una peça musical interpretada per un o més músics amb o sense instruments on hi pot passar de tot. Sovint el públic no ho entén, per això és molt minoritari.
- Però això no és el contrari d'un concert.
- Per mi sí que ho és. Què és un concert?
-No t'ho sabria explicar...
-Si no ho saps explicar és que no ho saps.
-Sí que ho sé... És... No ho sé, un concert és un concert, com una obra de teatre, un grup de gent que toquen música perquè el públic l'escolti.
- I si volen que el públic l'escolti vol dir que volen agradar al públic, oi?
- Sí, és clar.
- En un desconcert els intèrprets no pretenen agradar al públic. Voler agradar al públic és el contrari de no voler agradar al públic, oi?
- Mmmm... Sí... Suposo...
- I per què dius, llavors, que un desconcert no és el contrari d'un concert?
- Suposo que m'has desconcertat...
No són contes, no és una novel·la, no sé ben bé què és, ni qui és Gina, però de nit m'explica coses i jo te les explico a tu.