Un rosa

Per què serà que alguna gent només recorda els errors i oblida tot allò que ha fet bé, aquelles heroïcitats que han marcat algú, aquella ajuda que han prestat tan desinteressadament?

Arribarà un dia que aprenguem a perdonar-nos? Arribarà el dia en què realment aprendrem a estimar-nos i a demostrar-nos-ho? Sí, cada dia ens hauríem de mirar al mirall i dir-nos "T'estimo per estar sempre al meu costat, per ser qui ets i per intentar, cada dia, fer les coses bé".

Suposo que un món on tothom fós feliç i estés bé amb si mateix (i per tant amb els altres) és més que una utopia, potser seria desastrosament infernal, potser tan sols és el que ens agrada imaginar quan estem desesperats i busquem algun suport, alguna idea per la qual lluitar.

Un món sense dolor no seria bo. Necessitem el dolor per formar-nos, per créixer, per ser persones i per comprendre als altres.

20 de juny del 2009

Gina avui ha perdut el seu millor i potser l'únic amic. L'única persona que encaixava perfectament en la definició que ells creia més correcta de la paraula en si. Un AMIC, algú amb qui hi confies cegament, amb qui no calen preguntes perquè ja saps què et respondrà, algú a qui pots fallar i que et pot fallar algun cop, perquè saps que tothom s'equivoca, perquè creus en el perdó. Un AMIC, aquell que apareix quan el necessites, que desapareix quan vols estar sol, que sap què dir i què no dir, que sap callar, aquell que t'alegra el dia quan el veus. Aquell amb qui penses quan estàs trist, aquell que només vols abraçar.

No és just. Ara que havia trobat la persona ideal, que la podia tocar amb les mans, que havia deixat de ser una imatge borrosa dins el seu cap emboirat, ara s'ha esfumat, ha desaparegut, li ha fallat un últim cop. I ara com representa que ha de reaccionar? Ha de plorar? S'ha d'enfadar? [no si us plau, ja n'he tingut prou de fades malcardes...] Ha de callar per sempre més i no tornar a parlar amb ningú que no sigui un amic de debò? I si no en troba un altre, segellarà els seus llavis i es limitarà a esperar la mort física [l'esperit se'm va morir quan ell va decidir llevar-se la vida].

Per més que llegeixi aquelles paraules de consol que un dia va escriure per algú sense nom, no hi troba sentit i voldria estripar-les, cremar-les, les sent hipòcrites "Si les vaig escriure jo perquè ara no me les crec?".

Quan mor algú neix una rosa en algun jardí del món. Si ha mort algú com ell només pot haver crescut una única rosa, una rosa excepcional, com ell, amb la olor més dolça i fina que mai ningú hagi pogut sentir, amb els colors més suaus i tendres que qualsevol ull hagi pogut acaronar, amb les espines més fortes i més inofensives que la naturalesa pot crear. Una rosa tan especial i magnífica dins la seva senzillesa que la sabrà distingir només veure-la.

Avui Gina ja està molt cansada, ha plorat fins sentir el seu últim adéu, en tancar la tapa del fèretre. Demà potser començarà la recerca. La seva mort no estava a les mans de Gina, però sí el seu oblit.

Trencant la lògica

Avui plou. "Gina, que no estàs contenta avui? Si està plovent com feia temps que no passava!". Gina ja està una mica farta que tothom cregui que la pluja la fa estar contenta. Que li agradi no vol dir que li produeixi felicitat. A Gina li agrada la pluja perquè la fa estar serena: ni eufòrica ni deprimida ni melancòlica, simplement serena. No li agraden els extrems. És de lògica: A=pluja, B=m'agrada, C=felicitat. A=B i B=C, però A no té per què ser igual a C.

Gina té una amiga molt especial (d'aquelles de debò, que quan l'abraça sent com si li creixés alguna cosa dins). Fa uns dibuixos preciosos i escriu les paraules més boniques que mai ha llegit que combinades entre elles són encara més boniques. A Gina li agradaria tenir aquest talent, però quan s'hi esforça no li surt res de bo.
- T'ha de venir sola, la inspiració, no la pots pas anar a buscar, perquè llavors passa de tu -li diu de vegades.
- I com ho notes, quan t'arriba?
- Depèn... Jo ho noto perquè em fa molt mal el cap. És com si se m'acumulés molta i molta inspiració al cap i fes molta força per sortir. Però fa mal, és dolorós. És el preu que pago per escriure i dibuixar coses boniques. Hi ha qui li diu migranya, però jo prefereixo dir-n'hi inspiració, que sona més bonic.
- Així t'agrada tenir migranya?
- No. Que m'agradi escriure i dibuixar no vol dir que m'agradi tenir migranya. T'ho explicaré perquè ho entenguis tu: A=migranya, B=dibuixos i paraules boniques, C=m'agrada. A=B, i B=C, però A no té per què ser igual a C.
Gina sap que el que diu no entra dins la lògica convencional, però ho ha entès tot perfectament. De vegades, quan la lògica convencional no pot explicar el que volem, hem de recórrer a la nostra pròpia lògica.

Blanc i negre

TOT. Són tan sols tres lletres. "Com hi pot cabre tot el que existeix -i més- en una paraula de només tres lletres?" es pregunta Gina. "Probablement no hi cap molt, que són quatre lletres, potser l'únic que hi cap és res".

A Gina li agrada jugar amb les paraules.
- Què és el contrari d'un concert?
- El silenci?", li havia arribat a dir algun atrevit, tot seguint-li el joc.
"No es pot respondre amb una pregunta", pensa Gina, però li concedeix la resposta correcta.
- Un desconcert.
- Un desconcert? Què vols dir amb un desconcert?
- Doncs un desconcert és una peça musical interpretada per un o més músics amb o sense instruments on hi pot passar de tot. Sovint el públic no ho entén, per això és molt minoritari.
- Però això no és el contrari d'un concert.
- Per mi sí que ho és. Què és un concert?
-No t'ho sabria explicar...
-Si no ho saps explicar és que no ho saps.
-Sí que ho sé... És... No ho sé, un concert és un concert, com una obra de teatre, un grup de gent que toquen música perquè el públic l'escolti.
- I si volen que el públic l'escolti vol dir que volen agradar al públic, oi?
- Sí, és clar.
- En un desconcert els intèrprets no pretenen agradar al públic. Voler agradar al públic és el contrari de no voler agradar al públic, oi?
- Mmmm... Sí... Suposo...
- I per què dius, llavors, que un desconcert no és el contrari d'un concert?
- Suposo que m'has desconcertat...

Pintura sense color ni gust ni olor

I quan l'home va deixar de plorar va començar a bufar un vent molt fort i es va formar un gran remolí de vent i semblava que s'hagués d'empassar la Terra, però l'únic que s'empassava eren els núvols i les pors i els plors. I amb poca estona Gina i l'home que plorava l'oblit van haver de tapar-se els ulls perquè el sol els enlluernava. I el riu mica en mica es va anar calmant i l'aigua ja no baixava tèrbola i fangosa, i poc a poc els animals que estaven amagats als seus caus des de feia més de 100 anys, van començar a sortir amb compte (els seus ulls no estaven acostumats a tanta claror). Amb el temps havien perdut el color i eren tots d'un color blanc grisós.

Va ser llavors quan un ocell -blanc grisós, com la cendra d'un volcà albí- va acostar-se a la riera per veure un glop d'aigua neta i, en sucar el bec, va anar prenent color, com una esponja, primer el bec, després les plomes, lluents de color vermell i verd i groc i un xic de blau. Fins les ungles de les potes van agafar gotes de color. I l'home que plorava l'oblit va agafar aigua amb les dues mans i la va escampar per l'herba que es va anar tenyint de verd, com si el pintor hagués agafat el pinzell i hagués esquitxat la tel·la blanca de colors i d'idees.

La pluja s'havia emportat fins l'última gota de color -per això l'aigua era tan tèrbola i fangosa- i ara, d'allò que sembla un líquid que no és res, perquè no té color ni gust ni olor, en surt tot.

[inspirat en El Pintor, de la Patrícia]

L'home que plorava l'oblit

I en aquesta estació, que no és estació ni és res, hi plou molt, moltíssim, tant que fa venir ganes de plorar, d'aquests plors que ningú entén però que tothom pateix algun cop. Plou una pluja estranya, com de gotes plenes de buidor i tristesa i dolor. I no hi ha cartell a aquesta estació, ni tampoc cap persona que pugui guiar-te, ni tan sols una simple caseta. Res, Gina està sola enmig d'un descampat on l'ha deixat un tren que ha vist desaparèixer darrere una cortina d'aigua. I Gina nota com si el temps no passés, com si tan sols estés vivint un bucle en el temps, com una grabació que es repeteix un cop i un altre i un altre i un altre... "No! Prou! Jo vull avançar en el temps, NECESSITO avançar!" I Gina es posa a caminar i caminar, allà on la portin les cames. No li importa que plogui, que vagi xopa fins al moll de l'os, que amb prou feines es noti les puntes de les extremitats. Res, res d'això és important si el temps no avança.

Gina creu que la pluja és la culpable de que el temps no avanci. "El temps és fràgil i la pluja, quan cau, s'ho emporta tot avall amb la força del cel. Aquesta maleïda pluja trista, buida i dolorosa és la culpable." Gina va llegir una vegada que la pluja no és més que l'aigua de la terra que s'evapora. "Doncs l'aigua d'aquest lloc deu estar molt trista. Potser la solució no és que deixi de ploure, sinó que la pluja que caigui estigui sana". I es va posar a buscar, arreu dels carrers buits que s'anava trobant, algun riu, o llac, o una simple font. Però res, no trobava res. Fins que es va adonar que caminava sobre un pont, i a baix, vora el riu que baixava amb força emportant-so tot al seu pas, hi havia un home assegut a una pedra. Un home com de fum, borrós, un home que quasi no ho era. I aquell home estava xop de pluja i de llàgrimes, llàgrimes que queien al riu, riu que creixia i creixia i es feia gran i poderós, però també trist i dolorós. I Gina no podia suportar veure'l plorar tant i li va demanar per què plorava tan desconsoladament, "Perquè ja no recordo per què plorava, ploro l'oblit, el meu i el de tots aquells que han perdut els records que més estimaven i apreciaven (que no vol dir que fóssin bonics i maravellosos)". Gina es podia imaginar què sentia aquell home. "Vols que t'ajudi a recordar per què ploraves?" I de cop, l'home va tancar la font. Feia més de 100 anys que plorava i plorava i mai ningú s'havia acostat a ell per demanar-li per què plorava. Més aviat pensaven "Deixeu-lo que plori, així el riu creix i no ens quedem sense aigua". Però el que no sabien és que l'aigua de la que tots bevien estava enverinada i tots en bevien d'aquella aigua. I tots s'anaven posant tristos, mica en mica, sense saber per què.

L'estació

Gina avui ha anat a la platja. Feia un dia estrany, ennuvolat a una banda i assolellat a l'altra. Gina s'ha acostat a la vora de l'aigua i ha notat una certa indiferència, com si la sensació de recollir tota la vida del mar amb el palmell de la mà hagués desaparegut. Com si tan sols hagués estat com aquella espuma que queda sobre la sorra, com de cervesa, que quan la toques es desfà.

Gina ha recodat que s'havia de renovar. "Sempre que vaig a la platja m'acosto a l'aigua i em mullo els peus i intento endevinar on s'acaba l'aigua, potser ja és hora de probar coses noves...". Gina s'enfila a una torre de vigilància (que a l'hivern fan trist perquè ningú les ocupa), i s'ho mira tot des d'un altre punt de vista. "Ara tot sembla diferent. És el mateix però mirat des de més amunt."

Allà dalt hi feia vent, molt vent, un vent fred que ho removia tot, tot allò que és fràgil, fràgil com Gina, Gina i el mar. Ha sigut llaors quan ha notat una gota a la galta, i després una altra i una altra i una altra... "Per què plora avui el cel? Si fa sol! Si amb prou feienes puc aixecar la vista de tan enlluernador que es veu! Si em deixa cega!" Tan cega l'havia deixat el sol que no havia vist els núvols negres i liles (com pintats amb aquarel·la) que hi havia a l'altra banda, i no s'havia adonat que mica en mica s'havien anat acostant, silenciosos. El vent havia anat arrossegant les gotes de pluja, com volent cridar l'atenció de Gina, que es negava a mirar els núvols negres "Aquí Gina, aquí, mira cap aquí... No tot és sol i llum, hi ha algú que plora i vol que l'escoltis, però si et tapes les orelles no podràs sentir-lo mai..." Al final Gina va sentir el xiulet del vent i va pensar que no podia ser que en un dia tan assolellat hi hagués algú que plorés.

Per això va agafar un tren en direcció contra-el-vent, es va acomodar en un seient d'aquell vagó vell i buit i va esperar, tot mirant per la finestra, que el cor li digués "Aquí Gina, has de baixar en aquesta estació". I al cap de tres parades, el cor li va dir "Aquí, Gina, has de baixar en aquesta estació". I Gina va baixar, però no sabia on era i enlloc hi havia cartell, i quan es va girar, la via ja no hi era.

Gina nova

Gina té la casa de somnis en construcció. Cada setmana, quan tothom dorm i res no es mou, ella agafa les coses i se'n va a la platja a buscar la lluna per pujar al cel, amb el seu rellotge del color del sol i la seva motxilla aparentment buida (però ella sap que dins hi ha els somnis que ha guardat durant tota la setmana).

Però aquesta setmana Gina ha esperat i esperat a la platja tota la nit i no l'ha vist aparèixer. Ni tan sols ha tret el cap, no n'ha vist ni un retall. Gina ha tingut moltes hores per pensar aquesta nit i ha tingut por que la seva casa s'hagi esvaït com la lluna. Si és així haurà de començar-ne una de nova i no sap si en té ganes. Potser el que haurà de fer és començar alguna cosa nova, perquè a Gina, les coses que es repeteixen, la maregen. Com el nom "Georgina", que la mareja perquè repeteix la lletra G.

Potser la lluna no ha aparegut aquesta nit per dir-li a Gina que es busqui una nova terra per explorar, potser més propera als seus pares i amics i germans. Potser així podrà compartir tot allò que descobreixi. Avui GIna ha entès perquè quan la lluna desapareix del cel es diu lluna nova, "Clar, ella també s'ha de renovar, perquè si sempre fós la mateixa es marejaria i ens marejaria..."

Gina s'ha de renovar. Ha decidit que ara explorarà aquell univers tan llunyà anomenat família. A veure què hi troba...

Astronauta de somnis

La cruïlla

La casa de Gina té moltes portes. Cada una té un pany i una clau, i aquest pany i aquesta clau només són propietat de qui poseeix l'habitació que s'amaga rere la porta. Només l'amo del pany i de la clau pot decidir si deixar entrar a algú o no.

Gina recorda aquell dia que va entrar a l'habitació del seu germà gran. Era una nit que no hi havia lluna ni estrelles al cel. I les parets d'aquella habitació eren de color gris, que no és ni fred ni calor, ni dia ni nit, ni bé ni mal, és tan neutre que fa por, és tan trist i tan incomprès que Gina, quan el va veure pertot, es va quedar sense respiració i sense paraules i es va mirar el seu germà i va pensar "Com pot ser que les parets de la teva habitació siguin com les de la meva? Som tan diferents... Però les parets de la teva habitació són del mateix color que la meva. Perquè no m'ho deies abans?" I el seu germà gran, com si sentís les veus que dins el cap de Gina retrunyien pertot, li va dir "Perquè no em deies que les parets de la teva habitació també són gris?". Tan de temps patint tots dos, sols, sense creure's que el que li pugués passar a l'altre podria tenir la més mínima semblança al que li passava a ell. Que n'és de cec el dolor.

Gina també recorda la primera vegada que va entrar a l'habitació de la seva mare. Tenia 12 anys i quan va veure què hi havia dins, i penjat a les parets, i plegat dins els armaris, i estirat sobre el llit, es va quedar sense paraules. "Com pot ser que en una habitació hi cabin tantes coses i tan doloroses? I com és que no les havia intuït mai abans? Com pot ser que ho hagi amagat tant bé tant de temps?" pensava Gina, i la seva mare, com si sentís les paraules que dins el cap de Gina retrunyien pertot, li va dir "Com pot ser que fins ara no t'hagis plantejat mai que a hi ha moltes més persones que pateixen com tu?".

Gina no ha entrat mai a l'habitació del seu pare. Gina s'enfada perquè el seu pare mai li ha dit "Gina, vols entrar i veure què hi ha dins?". El pare de Gina s'enfada perquè Gina no li ha preguntat mai "Pare, puc entrar i veure què hi ha dins?". I segurament seguiran així fins que un dels dos deixi enrere aquest pudor que els impedeix parlar i comunicar-se amb la resta del món.

Gina de vegades creu que casa seva és una cruïlla on, de tant en tant, s'hi creuen vides, on, de tant en tant, s'intercanvien paraules, on, de tant en tant, es veu gent que es mira, s'olora, es sent, però que no s'atreveix ni a tocar-se. Gina s'enfada perquè quan ella busca algú a la cruïlla, no hi ha ningú. I se'n va, no espera ningú. Però mai s'ha plantejat d'anar a la cruïlla a esperar a algú, que potser busca ajuda, que potser s'enfadarà perquè ningú l'espera, perquè ningú li dóna la mà, algú que, fart d'esperar, també marxarà sense esperar.

El far

Gina, després de dormir uns quants dies sobre les tecles del piano, decideix tornar a casa. Obre els ulls i està estirada al terra, davant del llit, que davant de la porta no deixa que ningú entri al seu refugi. Té un munt de llibretes velles pel damunt. Un altre cop. Ja està farta d'enfadar-se, de fer-se mal. Potser el millor hauria estat no tornar a casa, perquè cada cop que és a casa està trista i veu com la vida passa de llarg, que no para a saludar-la, a regalar-l'hi aire o felicitat com fa amb altra gent.

Gina avui prefereix no veure ningú, ni aquell amic de qui avui se'n sent una mica enamorada. Té por de no veure's amb cor d'abraçar-lo, quan el vegi. Avui Gina té por de tot i de res i de més. I es pregunta per què deu ser que avui, quan s'ha mirat al mirall, no s'hi ha vist. Es pregunta per què deu ser que avui, quan s'ha despertat, no ha trobat aquella corda que l'estira cada matí --que alguns anomenen "ganes de viure"--. Quan avui Gina ha tancat els ulls 5 minuts per poder respirar tranquil·la; ha tornat a veure el mar, i les onades i totes aquelles coses que li fan tanta por i, per més que ho ha intentat, no ha estat capaç de veure el far, aquella llum que la tranquil·litza intermitentment. Però avui, potser el far s'ha fós, perquè és molt vell i si ningú se'n fa càrrec, el far no pot fer llum.

El piano

Gina es desperta. No és a la platja. Està estirada a un racó d'una habitació molt gran. Prop d'ella hi ha un piano. Li fa por aixecar-se. S'arrossega com pot fins al piano. Se sent segura, s'aixeca, toca una tecla. Li sona molt trista, tan que es posa a plorar. I pensa "Quina deu ser la nota més trista d'un piano? I la més trista del món?".

Gina toca, una per una, cada nota del piano, primer totes les tecles blanques, però les sent innocents, i després les negres, aquestes les sent més tristes. Les toca una per una, en plora cada vibració. Són totes molt tristes, no sap quina triar. Potser el RE bemoll, que té un regust com d'estiu inacabat, com d'un gelat que cau a terra abans d'acabar-se; potser el FA sostingut, que fa olor com de records vells, d'algú que està a punt de morir; no, Gina creu que la nota més trista d'un piano és el SOL bemoll, perquè hi pot veure el reflex del que podria ser la felicitat. La toca una i altra vegada. S'hipnotitza mirant allò que mai ha tingut i mai tindrà, i cada cop li sona més trista. I quan ja no pot plorar més s'adorm tranquil·lament, altre cop, damunt les tecles d'aquell piano tan trist que té tot el que ella no tindrà mai.