El piano

Gina es desperta. No és a la platja. Està estirada a un racó d'una habitació molt gran. Prop d'ella hi ha un piano. Li fa por aixecar-se. S'arrossega com pot fins al piano. Se sent segura, s'aixeca, toca una tecla. Li sona molt trista, tan que es posa a plorar. I pensa "Quina deu ser la nota més trista d'un piano? I la més trista del món?".

Gina toca, una per una, cada nota del piano, primer totes les tecles blanques, però les sent innocents, i després les negres, aquestes les sent més tristes. Les toca una per una, en plora cada vibració. Són totes molt tristes, no sap quina triar. Potser el RE bemoll, que té un regust com d'estiu inacabat, com d'un gelat que cau a terra abans d'acabar-se; potser el FA sostingut, que fa olor com de records vells, d'algú que està a punt de morir; no, Gina creu que la nota més trista d'un piano és el SOL bemoll, perquè hi pot veure el reflex del que podria ser la felicitat. La toca una i altra vegada. S'hipnotitza mirant allò que mai ha tingut i mai tindrà, i cada cop li sona més trista. I quan ja no pot plorar més s'adorm tranquil·lament, altre cop, damunt les tecles d'aquell piano tan trist que té tot el que ella no tindrà mai.