La cruïlla

La casa de Gina té moltes portes. Cada una té un pany i una clau, i aquest pany i aquesta clau només són propietat de qui poseeix l'habitació que s'amaga rere la porta. Només l'amo del pany i de la clau pot decidir si deixar entrar a algú o no.

Gina recorda aquell dia que va entrar a l'habitació del seu germà gran. Era una nit que no hi havia lluna ni estrelles al cel. I les parets d'aquella habitació eren de color gris, que no és ni fred ni calor, ni dia ni nit, ni bé ni mal, és tan neutre que fa por, és tan trist i tan incomprès que Gina, quan el va veure pertot, es va quedar sense respiració i sense paraules i es va mirar el seu germà i va pensar "Com pot ser que les parets de la teva habitació siguin com les de la meva? Som tan diferents... Però les parets de la teva habitació són del mateix color que la meva. Perquè no m'ho deies abans?" I el seu germà gran, com si sentís les veus que dins el cap de Gina retrunyien pertot, li va dir "Perquè no em deies que les parets de la teva habitació també són gris?". Tan de temps patint tots dos, sols, sense creure's que el que li pugués passar a l'altre podria tenir la més mínima semblança al que li passava a ell. Que n'és de cec el dolor.

Gina també recorda la primera vegada que va entrar a l'habitació de la seva mare. Tenia 12 anys i quan va veure què hi havia dins, i penjat a les parets, i plegat dins els armaris, i estirat sobre el llit, es va quedar sense paraules. "Com pot ser que en una habitació hi cabin tantes coses i tan doloroses? I com és que no les havia intuït mai abans? Com pot ser que ho hagi amagat tant bé tant de temps?" pensava Gina, i la seva mare, com si sentís les paraules que dins el cap de Gina retrunyien pertot, li va dir "Com pot ser que fins ara no t'hagis plantejat mai que a hi ha moltes més persones que pateixen com tu?".

Gina no ha entrat mai a l'habitació del seu pare. Gina s'enfada perquè el seu pare mai li ha dit "Gina, vols entrar i veure què hi ha dins?". El pare de Gina s'enfada perquè Gina no li ha preguntat mai "Pare, puc entrar i veure què hi ha dins?". I segurament seguiran així fins que un dels dos deixi enrere aquest pudor que els impedeix parlar i comunicar-se amb la resta del món.

Gina de vegades creu que casa seva és una cruïlla on, de tant en tant, s'hi creuen vides, on, de tant en tant, s'intercanvien paraules, on, de tant en tant, es veu gent que es mira, s'olora, es sent, però que no s'atreveix ni a tocar-se. Gina s'enfada perquè quan ella busca algú a la cruïlla, no hi ha ningú. I se'n va, no espera ningú. Però mai s'ha plantejat d'anar a la cruïlla a esperar a algú, que potser busca ajuda, que potser s'enfadarà perquè ningú l'espera, perquè ningú li dóna la mà, algú que, fart d'esperar, també marxarà sense esperar.