miércoles, 26 de noviembre de 2008

La fada del mar

Gina només ha vist la platja una vegada a la seva vida. Potser va ser l'única vegada que va veure el seu pare sense parets de gel pel mig. El va poder tocar i tot. Era real.

Gina tenia cinc anys. Ja no recorda què hi feien allà, només recorda que el seu pare tenia els ulls fixats en un punt que no existia. També recorda que li va explicar una història, "Saps una cosa, Gina?, Fa molts anys, quan el pare i la mare encara no havien ni nascut, hi havia una noia que li agradava molt molt molt escriure. Però un dia de tempesta algú es va endur les paraules i els poemes que més li agradaven. Els va buscar per tot arreu, als nervis de les fulles, a les escorces dels arbres, amagats entre els núvols,... Res, no apareixien. Fins que un dia, passejant, mirant al terra (perquè no s'atrevia a aixecar el cap, sense els seus poemes), va trobar una petxina. No era ni molt bonica, ni molt gran, ni molt petita. No tenia res d'especial, però la va desenterrar. Va veure que a la part de dins hi havia l'ombra d'un dels seus poemes preferits. Va alçar la vista i va veure el mar. Era com si el mar la cridés, la demanés. I ella es va enfadar molt, sí, es va enfadar, que ve de "fada". Es va enfadar en una fada del mar. I va seguir la veu que la demanava i, cada cop més enfadada, va anar trobant els poemes que havia perdut aquell dia de tempsta, que ja no recordava quan havia estat".
Gina l'escoltava, però ell semblava que parlés al mar, no a aquella petita fada de nit que (ad)mirava una estàtua que poc a poc tornava a fer-se de gel. Gina tenia por, no el volia tornar a perdre darrere el fred, "Com és que tota l'estona mires el mar, papa? Que també busques poemes tu?" I de cop el gel es va anar esquerdant i el pare la va mirar, poc a poc, i li va somriure, "No Gina no, al pare no se li ha perdut res al mar".

Gina es va despertar uns segons abans que el seu despertador. Encara estava estirada al terra, darrere del llit que barrava la porta, sota llibretes que li havien caigut al damunt. Tres, dos, un... Les 6 en punt. Prefereix despertar-se quan encara és tot fosc, per acostumar-se a la llum poc a poc. És la cinquena vegada, aquest any, que somia en aquell dia a la platja, és l'única manera de no oblidar la cara del seu pare, l'única manera de no oblidar que un dia va somriure i que ho va fer per ella. Avui ja no està enfadada, avui ja torna a ser la Gina.


No hay comentarios:

Publicar un comentario

No són contes, no és una novel·la, no sé ben bé què és, ni qui és Gina, però de nit m'explica coses i jo te les explico a tu.