Una imatge val més que mil paraules

[Imatge extreta del conte Una noche estrellada, del japonès Jimmy Liao]

Renéixer

Plou, Gina escriu en un paper totes les coses que ja no vol ser. Surt a fora el pati. Ha tocat fons, i quan toques fons només pots rendir-te o intentar tornar a pujar. Ja no sent res, no s'emociona, ha perdut alguna cosa i no sap massa com, ni quan, ni tan sols sap què. Però poc a poc s'ha adonat que troba a faltar alguna cosa.

Gina ha decidit que abans de rendir-se, de fer mal a tots els que l'estimen, intentarà tornar a pujar.

Sota la pluja, al mig del pati, sent com la pluja s'enduu tot allò que ha escrit en aquell tros de paper. Vol començar de nou, com si res abans hagués conegut, o après, o descobert. Ho ha de refer tot de nou. Com un nen petit, com un extraterrestre, o potser tan sols com un amnèsic. Vol tornar a sentir l'emoció d'estar viva, de sentir que tot al seu voltant és el millor que li pot haver passat mai, a acceptar aquells element que desencaixen a la seva vida, a sentir que hi ha alguna cosa, per petita que sigui, que li digui cada matí, a cau d'orella, "Desperta, encara no saps què t'espera avui. Vols morir abans de saber-ho?".

Però quan la pluja s'ha endut l'última gota de tinta d'aquell paper, Gina només sent una buidor que no sap com omplir. Potser no ha estat bona idea. Potser s'ha deixat endur per l'odi, per la ràbia. Ha perdut tot el que era seu, el que la definia, ara no és res, tan sols un tros de carn sobre la Terra que no sap on anar ni què fer.

Com arreglar-ho això? No hi ha marxa enrere i Gina està un xic espantada. Té por. Però ja és alguna cosa, perquè plora, com un nen petit quan surt del ventre de la mare. Torna a sentir, torna a inflar la seva ànima amb emocions, com un nadó infla els pulmons per desplegar-los després de tan temps d'estar arrugats.

Un rosa

Per què serà que alguna gent només recorda els errors i oblida tot allò que ha fet bé, aquelles heroïcitats que han marcat algú, aquella ajuda que han prestat tan desinteressadament?

Arribarà un dia que aprenguem a perdonar-nos? Arribarà el dia en què realment aprendrem a estimar-nos i a demostrar-nos-ho? Sí, cada dia ens hauríem de mirar al mirall i dir-nos "T'estimo per estar sempre al meu costat, per ser qui ets i per intentar, cada dia, fer les coses bé".

Suposo que un món on tothom fós feliç i estés bé amb si mateix (i per tant amb els altres) és més que una utopia, potser seria desastrosament infernal, potser tan sols és el que ens agrada imaginar quan estem desesperats i busquem algun suport, alguna idea per la qual lluitar.

Un món sense dolor no seria bo. Necessitem el dolor per formar-nos, per créixer, per ser persones i per comprendre als altres.

20 de juny del 2009

Gina avui ha perdut el seu millor i potser l'únic amic. L'única persona que encaixava perfectament en la definició que ells creia més correcta de la paraula en si. Un AMIC, algú amb qui hi confies cegament, amb qui no calen preguntes perquè ja saps què et respondrà, algú a qui pots fallar i que et pot fallar algun cop, perquè saps que tothom s'equivoca, perquè creus en el perdó. Un AMIC, aquell que apareix quan el necessites, que desapareix quan vols estar sol, que sap què dir i què no dir, que sap callar, aquell que t'alegra el dia quan el veus. Aquell amb qui penses quan estàs trist, aquell que només vols abraçar.

No és just. Ara que havia trobat la persona ideal, que la podia tocar amb les mans, que havia deixat de ser una imatge borrosa dins el seu cap emboirat, ara s'ha esfumat, ha desaparegut, li ha fallat un últim cop. I ara com representa que ha de reaccionar? Ha de plorar? S'ha d'enfadar? [no si us plau, ja n'he tingut prou de fades malcardes...] Ha de callar per sempre més i no tornar a parlar amb ningú que no sigui un amic de debò? I si no en troba un altre, segellarà els seus llavis i es limitarà a esperar la mort física [l'esperit se'm va morir quan ell va decidir llevar-se la vida].

Per més que llegeixi aquelles paraules de consol que un dia va escriure per algú sense nom, no hi troba sentit i voldria estripar-les, cremar-les, les sent hipòcrites "Si les vaig escriure jo perquè ara no me les crec?".

Quan mor algú neix una rosa en algun jardí del món. Si ha mort algú com ell només pot haver crescut una única rosa, una rosa excepcional, com ell, amb la olor més dolça i fina que mai ningú hagi pogut sentir, amb els colors més suaus i tendres que qualsevol ull hagi pogut acaronar, amb les espines més fortes i més inofensives que la naturalesa pot crear. Una rosa tan especial i magnífica dins la seva senzillesa que la sabrà distingir només veure-la.

Avui Gina ja està molt cansada, ha plorat fins sentir el seu últim adéu, en tancar la tapa del fèretre. Demà potser començarà la recerca. La seva mort no estava a les mans de Gina, però sí el seu oblit.

Trencant la lògica

Avui plou. "Gina, que no estàs contenta avui? Si està plovent com feia temps que no passava!". Gina ja està una mica farta que tothom cregui que la pluja la fa estar contenta. Que li agradi no vol dir que li produeixi felicitat. A Gina li agrada la pluja perquè la fa estar serena: ni eufòrica ni deprimida ni melancòlica, simplement serena. No li agraden els extrems. És de lògica: A=pluja, B=m'agrada, C=felicitat. A=B i B=C, però A no té per què ser igual a C.

Gina té una amiga molt especial (d'aquelles de debò, que quan l'abraça sent com si li creixés alguna cosa dins). Fa uns dibuixos preciosos i escriu les paraules més boniques que mai ha llegit que combinades entre elles són encara més boniques. A Gina li agradaria tenir aquest talent, però quan s'hi esforça no li surt res de bo.
- T'ha de venir sola, la inspiració, no la pots pas anar a buscar, perquè llavors passa de tu -li diu de vegades.
- I com ho notes, quan t'arriba?
- Depèn... Jo ho noto perquè em fa molt mal el cap. És com si se m'acumulés molta i molta inspiració al cap i fes molta força per sortir. Però fa mal, és dolorós. És el preu que pago per escriure i dibuixar coses boniques. Hi ha qui li diu migranya, però jo prefereixo dir-n'hi inspiració, que sona més bonic.
- Així t'agrada tenir migranya?
- No. Que m'agradi escriure i dibuixar no vol dir que m'agradi tenir migranya. T'ho explicaré perquè ho entenguis tu: A=migranya, B=dibuixos i paraules boniques, C=m'agrada. A=B, i B=C, però A no té per què ser igual a C.
Gina sap que el que diu no entra dins la lògica convencional, però ho ha entès tot perfectament. De vegades, quan la lògica convencional no pot explicar el que volem, hem de recórrer a la nostra pròpia lògica.

Blanc i negre

TOT. Són tan sols tres lletres. "Com hi pot cabre tot el que existeix -i més- en una paraula de només tres lletres?" es pregunta Gina. "Probablement no hi cap molt, que són quatre lletres, potser l'únic que hi cap és res".

A Gina li agrada jugar amb les paraules.
- Què és el contrari d'un concert?
- El silenci?", li havia arribat a dir algun atrevit, tot seguint-li el joc.
"No es pot respondre amb una pregunta", pensa Gina, però li concedeix la resposta correcta.
- Un desconcert.
- Un desconcert? Què vols dir amb un desconcert?
- Doncs un desconcert és una peça musical interpretada per un o més músics amb o sense instruments on hi pot passar de tot. Sovint el públic no ho entén, per això és molt minoritari.
- Però això no és el contrari d'un concert.
- Per mi sí que ho és. Què és un concert?
-No t'ho sabria explicar...
-Si no ho saps explicar és que no ho saps.
-Sí que ho sé... És... No ho sé, un concert és un concert, com una obra de teatre, un grup de gent que toquen música perquè el públic l'escolti.
- I si volen que el públic l'escolti vol dir que volen agradar al públic, oi?
- Sí, és clar.
- En un desconcert els intèrprets no pretenen agradar al públic. Voler agradar al públic és el contrari de no voler agradar al públic, oi?
- Mmmm... Sí... Suposo...
- I per què dius, llavors, que un desconcert no és el contrari d'un concert?
- Suposo que m'has desconcertat...