viernes, 20 de marzo de 2009

Pintura sense color ni gust ni olor



I quan l'home va deixar de plorar va començar a bufar un vent molt fort i es va formar un gran remolí de vent i semblava que s'hagués d'empassar la Terra, però l'únic que s'empassava eren els núvols i les pors i els plors. I amb poca estona Gina i l'home que plorava l'oblit van haver de tapar-se els ulls perquè el sol els enlluernava. I el riu mica en mica es va anar calmant i l'aigua ja no baixava tèrbola i fangosa, i poc a poc els animals que estaven amagats als seus caus des de feia més de 100 anys, van començar a sortir amb compte (els seus ulls no estaven acostumats a tanta claror). Amb el temps havien perdut el color i eren tots d'un color blanc grisós.

Va ser llavors quan un ocell -blanc grisós, com la cendra d'un volcà albí- va acostar-se a la riera per veure un glop d'aigua neta i, en sucar el bec, va anar prenent color, com una esponja, primer el bec, després les plomes, lluents de color vermell i verd i groc i un xic de blau. Fins les ungles de les potes van agafar gotes de color. I l'home que plorava l'oblit va agafar aigua amb les dues mans i la va escampar per l'herba que es va anar tenyint de verd, com si el pintor hagués agafat el pinzell i hagués esquitxat la tel·la blanca de colors i d'idees.

La pluja s'havia emportat fins l'última gota de color -per això l'aigua era tan tèrbola i fangosa- i ara, d'allò que sembla un líquid que no és res, perquè no té color ni gust ni olor, en surt tot.

[inspirat en El Pintor, de la Patrícia]

viernes, 13 de marzo de 2009

L'home que plorava l'oblit

I en aquesta estació, que no és estació ni és res, hi plou molt, moltíssim, tant que fa venir ganes de plorar, d'aquests plors que ningú entén però que tothom pateix algun cop. Plou una pluja estranya, com de gotes plenes de buidor i tristesa i dolor. I no hi ha cartell a aquesta estació, ni tampoc cap persona que pugui guiar-te, ni tan sols una simple caseta. Res, Gina està sola enmig d'un descampat on l'ha deixat un tren que ha vist desaparèixer darrere una cortina d'aigua. I Gina nota com si el temps no passés, com si tan sols estés vivint un bucle en el temps, com una grabació que es repeteix un cop i un altre i un altre i un altre... "No! Prou! Jo vull avançar en el temps, NECESSITO avançar!" I Gina es posa a caminar i caminar, allà on la portin les cames. No li importa que plogui, que vagi xopa fins al moll de l'os, que amb prou feines es noti les puntes de les extremitats. Res, res d'això és important si el temps no avança.

Gina creu que la pluja és la culpable de que el temps no avanci. "El temps és fràgil i la pluja, quan cau, s'ho emporta tot avall amb la força del cel. Aquesta maleïda pluja trista, buida i dolorosa és la culpable." Gina va llegir una vegada que la pluja no és més que l'aigua de la terra que s'evapora. "Doncs l'aigua d'aquest lloc deu estar molt trista. Potser la solució no és que deixi de ploure, sinó que la pluja que caigui estigui sana". I es va posar a buscar, arreu dels carrers buits que s'anava trobant, algun riu, o llac, o una simple font. Però res, no trobava res. Fins que es va adonar que caminava sobre un pont, i a baix, vora el riu que baixava amb força emportant-so tot al seu pas, hi havia un home assegut a una pedra. Un home com de fum, borrós, un home que quasi no ho era. I aquell home estava xop de pluja i de llàgrimes, llàgrimes que queien al riu, riu que creixia i creixia i es feia gran i poderós, però també trist i dolorós. I Gina no podia suportar veure'l plorar tant i li va demanar per què plorava tan desconsoladament, "Perquè ja no recordo per què plorava, ploro l'oblit, el meu i el de tots aquells que han perdut els records que més estimaven i apreciaven (que no vol dir que fóssin bonics i maravellosos)". Gina es podia imaginar què sentia aquell home. "Vols que t'ajudi a recordar per què ploraves?" I de cop, l'home va tancar la font. Feia més de 100 anys que plorava i plorava i mai ningú s'havia acostat a ell per demanar-li per què plorava. Més aviat pensaven "Deixeu-lo que plori, així el riu creix i no ens quedem sense aigua". Però el que no sabien és que l'aigua de la que tots bevien estava enverinada i tots en bevien d'aquella aigua. I tots s'anaven posant tristos, mica en mica, sense saber per què.

viernes, 6 de marzo de 2009

L'estació

Gina avui ha anat a la platja. Feia un dia estrany, ennuvolat a una banda i assolellat a l'altra. Gina s'ha acostat a la vora de l'aigua i ha notat una certa indiferència, com si la sensació de recollir tota la vida del mar amb el palmell de la mà hagués desaparegut. Com si tan sols hagués estat com aquella espuma que queda sobre la sorra, com de cervesa, que quan la toques es desfà.

Gina ha recodat que s'havia de renovar. "Sempre que vaig a la platja m'acosto a l'aigua i em mullo els peus i intento endevinar on s'acaba l'aigua, potser ja és hora de probar coses noves...". Gina s'enfila a una torre de vigilància (que a l'hivern fan trist perquè ningú les ocupa), i s'ho mira tot des d'un altre punt de vista. "Ara tot sembla diferent. És el mateix però mirat des de més amunt."

Allà dalt hi feia vent, molt vent, un vent fred que ho removia tot, tot allò que és fràgil, fràgil com Gina, Gina i el mar. Ha sigut llaors quan ha notat una gota a la galta, i després una altra i una altra i una altra... "Per què plora avui el cel? Si fa sol! Si amb prou feienes puc aixecar la vista de tan enlluernador que es veu! Si em deixa cega!" Tan cega l'havia deixat el sol que no havia vist els núvols negres i liles (com pintats amb aquarel·la) que hi havia a l'altra banda, i no s'havia adonat que mica en mica s'havien anat acostant, silenciosos. El vent havia anat arrossegant les gotes de pluja, com volent cridar l'atenció de Gina, que es negava a mirar els núvols negres "Aquí Gina, aquí, mira cap aquí... No tot és sol i llum, hi ha algú que plora i vol que l'escoltis, però si et tapes les orelles no podràs sentir-lo mai..." Al final Gina va sentir el xiulet del vent i va pensar que no podia ser que en un dia tan assolellat hi hagués algú que plorés.

Per això va agafar un tren en direcció contra-el-vent, es va acomodar en un seient d'aquell vagó vell i buit i va esperar, tot mirant per la finestra, que el cor li digués "Aquí Gina, has de baixar en aquesta estació". I al cap de tres parades, el cor li va dir "Aquí, Gina, has de baixar en aquesta estació". I Gina va baixar, però no sabia on era i enlloc hi havia cartell, i quan es va girar, la via ja no hi era.
No són contes, no és una novel·la, no sé ben bé què és, ni qui és Gina, però de nit m'explica coses i jo te les explico a tu.