Un rosa

Per què serà que alguna gent només recorda els errors i oblida tot allò que ha fet bé, aquelles heroïcitats que han marcat algú, aquella ajuda que han prestat tan desinteressadament?

Arribarà un dia que aprenguem a perdonar-nos? Arribarà el dia en què realment aprendrem a estimar-nos i a demostrar-nos-ho? Sí, cada dia ens hauríem de mirar al mirall i dir-nos "T'estimo per estar sempre al meu costat, per ser qui ets i per intentar, cada dia, fer les coses bé".

Suposo que un món on tothom fós feliç i estés bé amb si mateix (i per tant amb els altres) és més que una utopia, potser seria desastrosament infernal, potser tan sols és el que ens agrada imaginar quan estem desesperats i busquem algun suport, alguna idea per la qual lluitar.

Un món sense dolor no seria bo. Necessitem el dolor per formar-nos, per créixer, per ser persones i per comprendre als altres.

20 de juny del 2009

Gina avui ha perdut el seu millor i potser l'únic amic. L'única persona que encaixava perfectament en la definició que ells creia més correcta de la paraula en si. Un AMIC, algú amb qui hi confies cegament, amb qui no calen preguntes perquè ja saps què et respondrà, algú a qui pots fallar i que et pot fallar algun cop, perquè saps que tothom s'equivoca, perquè creus en el perdó. Un AMIC, aquell que apareix quan el necessites, que desapareix quan vols estar sol, que sap què dir i què no dir, que sap callar, aquell que t'alegra el dia quan el veus. Aquell amb qui penses quan estàs trist, aquell que només vols abraçar.

No és just. Ara que havia trobat la persona ideal, que la podia tocar amb les mans, que havia deixat de ser una imatge borrosa dins el seu cap emboirat, ara s'ha esfumat, ha desaparegut, li ha fallat un últim cop. I ara com representa que ha de reaccionar? Ha de plorar? S'ha d'enfadar? [no si us plau, ja n'he tingut prou de fades malcardes...] Ha de callar per sempre més i no tornar a parlar amb ningú que no sigui un amic de debò? I si no en troba un altre, segellarà els seus llavis i es limitarà a esperar la mort física [l'esperit se'm va morir quan ell va decidir llevar-se la vida].

Per més que llegeixi aquelles paraules de consol que un dia va escriure per algú sense nom, no hi troba sentit i voldria estripar-les, cremar-les, les sent hipòcrites "Si les vaig escriure jo perquè ara no me les crec?".

Quan mor algú neix una rosa en algun jardí del món. Si ha mort algú com ell només pot haver crescut una única rosa, una rosa excepcional, com ell, amb la olor més dolça i fina que mai ningú hagi pogut sentir, amb els colors més suaus i tendres que qualsevol ull hagi pogut acaronar, amb les espines més fortes i més inofensives que la naturalesa pot crear. Una rosa tan especial i magnífica dins la seva senzillesa que la sabrà distingir només veure-la.

Avui Gina ja està molt cansada, ha plorat fins sentir el seu últim adéu, en tancar la tapa del fèretre. Demà potser començarà la recerca. La seva mort no estava a les mans de Gina, però sí el seu oblit.

Trencant la lògica

Avui plou. "Gina, que no estàs contenta avui? Si està plovent com feia temps que no passava!". Gina ja està una mica farta que tothom cregui que la pluja la fa estar contenta. Que li agradi no vol dir que li produeixi felicitat. A Gina li agrada la pluja perquè la fa estar serena: ni eufòrica ni deprimida ni melancòlica, simplement serena. No li agraden els extrems. És de lògica: A=pluja, B=m'agrada, C=felicitat. A=B i B=C, però A no té per què ser igual a C.

Gina té una amiga molt especial (d'aquelles de debò, que quan l'abraça sent com si li creixés alguna cosa dins). Fa uns dibuixos preciosos i escriu les paraules més boniques que mai ha llegit que combinades entre elles són encara més boniques. A Gina li agradaria tenir aquest talent, però quan s'hi esforça no li surt res de bo.
- T'ha de venir sola, la inspiració, no la pots pas anar a buscar, perquè llavors passa de tu -li diu de vegades.
- I com ho notes, quan t'arriba?
- Depèn... Jo ho noto perquè em fa molt mal el cap. És com si se m'acumulés molta i molta inspiració al cap i fes molta força per sortir. Però fa mal, és dolorós. És el preu que pago per escriure i dibuixar coses boniques. Hi ha qui li diu migranya, però jo prefereixo dir-n'hi inspiració, que sona més bonic.
- Així t'agrada tenir migranya?
- No. Que m'agradi escriure i dibuixar no vol dir que m'agradi tenir migranya. T'ho explicaré perquè ho entenguis tu: A=migranya, B=dibuixos i paraules boniques, C=m'agrada. A=B, i B=C, però A no té per què ser igual a C.
Gina sap que el que diu no entra dins la lògica convencional, però ho ha entès tot perfectament. De vegades, quan la lògica convencional no pot explicar el que volem, hem de recórrer a la nostra pròpia lògica.

Blanc i negre

TOT. Són tan sols tres lletres. "Com hi pot cabre tot el que existeix -i més- en una paraula de només tres lletres?" es pregunta Gina. "Probablement no hi cap molt, que són quatre lletres, potser l'únic que hi cap és res".

A Gina li agrada jugar amb les paraules.
- Què és el contrari d'un concert?
- El silenci?", li havia arribat a dir algun atrevit, tot seguint-li el joc.
"No es pot respondre amb una pregunta", pensa Gina, però li concedeix la resposta correcta.
- Un desconcert.
- Un desconcert? Què vols dir amb un desconcert?
- Doncs un desconcert és una peça musical interpretada per un o més músics amb o sense instruments on hi pot passar de tot. Sovint el públic no ho entén, per això és molt minoritari.
- Però això no és el contrari d'un concert.
- Per mi sí que ho és. Què és un concert?
-No t'ho sabria explicar...
-Si no ho saps explicar és que no ho saps.
-Sí que ho sé... És... No ho sé, un concert és un concert, com una obra de teatre, un grup de gent que toquen música perquè el públic l'escolti.
- I si volen que el públic l'escolti vol dir que volen agradar al públic, oi?
- Sí, és clar.
- En un desconcert els intèrprets no pretenen agradar al públic. Voler agradar al públic és el contrari de no voler agradar al públic, oi?
- Mmmm... Sí... Suposo...
- I per què dius, llavors, que un desconcert no és el contrari d'un concert?
- Suposo que m'has desconcertat...

Pintura sense color ni gust ni olor

I quan l'home va deixar de plorar va començar a bufar un vent molt fort i es va formar un gran remolí de vent i semblava que s'hagués d'empassar la Terra, però l'únic que s'empassava eren els núvols i les pors i els plors. I amb poca estona Gina i l'home que plorava l'oblit van haver de tapar-se els ulls perquè el sol els enlluernava. I el riu mica en mica es va anar calmant i l'aigua ja no baixava tèrbola i fangosa, i poc a poc els animals que estaven amagats als seus caus des de feia més de 100 anys, van començar a sortir amb compte (els seus ulls no estaven acostumats a tanta claror). Amb el temps havien perdut el color i eren tots d'un color blanc grisós.

Va ser llavors quan un ocell -blanc grisós, com la cendra d'un volcà albí- va acostar-se a la riera per veure un glop d'aigua neta i, en sucar el bec, va anar prenent color, com una esponja, primer el bec, després les plomes, lluents de color vermell i verd i groc i un xic de blau. Fins les ungles de les potes van agafar gotes de color. I l'home que plorava l'oblit va agafar aigua amb les dues mans i la va escampar per l'herba que es va anar tenyint de verd, com si el pintor hagués agafat el pinzell i hagués esquitxat la tel·la blanca de colors i d'idees.

La pluja s'havia emportat fins l'última gota de color -per això l'aigua era tan tèrbola i fangosa- i ara, d'allò que sembla un líquid que no és res, perquè no té color ni gust ni olor, en surt tot.

[inspirat en El Pintor, de la Patrícia]

L'home que plorava l'oblit

I en aquesta estació, que no és estació ni és res, hi plou molt, moltíssim, tant que fa venir ganes de plorar, d'aquests plors que ningú entén però que tothom pateix algun cop. Plou una pluja estranya, com de gotes plenes de buidor i tristesa i dolor. I no hi ha cartell a aquesta estació, ni tampoc cap persona que pugui guiar-te, ni tan sols una simple caseta. Res, Gina està sola enmig d'un descampat on l'ha deixat un tren que ha vist desaparèixer darrere una cortina d'aigua. I Gina nota com si el temps no passés, com si tan sols estés vivint un bucle en el temps, com una grabació que es repeteix un cop i un altre i un altre i un altre... "No! Prou! Jo vull avançar en el temps, NECESSITO avançar!" I Gina es posa a caminar i caminar, allà on la portin les cames. No li importa que plogui, que vagi xopa fins al moll de l'os, que amb prou feines es noti les puntes de les extremitats. Res, res d'això és important si el temps no avança.

Gina creu que la pluja és la culpable de que el temps no avanci. "El temps és fràgil i la pluja, quan cau, s'ho emporta tot avall amb la força del cel. Aquesta maleïda pluja trista, buida i dolorosa és la culpable." Gina va llegir una vegada que la pluja no és més que l'aigua de la terra que s'evapora. "Doncs l'aigua d'aquest lloc deu estar molt trista. Potser la solució no és que deixi de ploure, sinó que la pluja que caigui estigui sana". I es va posar a buscar, arreu dels carrers buits que s'anava trobant, algun riu, o llac, o una simple font. Però res, no trobava res. Fins que es va adonar que caminava sobre un pont, i a baix, vora el riu que baixava amb força emportant-so tot al seu pas, hi havia un home assegut a una pedra. Un home com de fum, borrós, un home que quasi no ho era. I aquell home estava xop de pluja i de llàgrimes, llàgrimes que queien al riu, riu que creixia i creixia i es feia gran i poderós, però també trist i dolorós. I Gina no podia suportar veure'l plorar tant i li va demanar per què plorava tan desconsoladament, "Perquè ja no recordo per què plorava, ploro l'oblit, el meu i el de tots aquells que han perdut els records que més estimaven i apreciaven (que no vol dir que fóssin bonics i maravellosos)". Gina es podia imaginar què sentia aquell home. "Vols que t'ajudi a recordar per què ploraves?" I de cop, l'home va tancar la font. Feia més de 100 anys que plorava i plorava i mai ningú s'havia acostat a ell per demanar-li per què plorava. Més aviat pensaven "Deixeu-lo que plori, així el riu creix i no ens quedem sense aigua". Però el que no sabien és que l'aigua de la que tots bevien estava enverinada i tots en bevien d'aquella aigua. I tots s'anaven posant tristos, mica en mica, sense saber per què.