Trencant la lògica

Avui plou. "Gina, que no estàs contenta avui? Si està plovent com feia temps que no passava!". Gina ja està una mica farta que tothom cregui que la pluja la fa estar contenta. Que li agradi no vol dir que li produeixi felicitat. A Gina li agrada la pluja perquè la fa estar serena: ni eufòrica ni deprimida ni melancòlica, simplement serena. No li agraden els extrems. És de lògica: A=pluja, B=m'agrada, C=felicitat. A=B i B=C, però A no té per què ser igual a C.

Gina té una amiga molt especial (d'aquelles de debò, que quan l'abraça sent com si li creixés alguna cosa dins). Fa uns dibuixos preciosos i escriu les paraules més boniques que mai ha llegit que combinades entre elles són encara més boniques. A Gina li agradaria tenir aquest talent, però quan s'hi esforça no li surt res de bo.
- T'ha de venir sola, la inspiració, no la pots pas anar a buscar, perquè llavors passa de tu -li diu de vegades.
- I com ho notes, quan t'arriba?
- Depèn... Jo ho noto perquè em fa molt mal el cap. És com si se m'acumulés molta i molta inspiració al cap i fes molta força per sortir. Però fa mal, és dolorós. És el preu que pago per escriure i dibuixar coses boniques. Hi ha qui li diu migranya, però jo prefereixo dir-n'hi inspiració, que sona més bonic.
- Així t'agrada tenir migranya?
- No. Que m'agradi escriure i dibuixar no vol dir que m'agradi tenir migranya. T'ho explicaré perquè ho entenguis tu: A=migranya, B=dibuixos i paraules boniques, C=m'agrada. A=B, i B=C, però A no té per què ser igual a C.
Gina sap que el que diu no entra dins la lògica convencional, però ho ha entès tot perfectament. De vegades, quan la lògica convencional no pot explicar el que volem, hem de recórrer a la nostra pròpia lògica.