L'home que plorava l'oblit

I en aquesta estació, que no és estació ni és res, hi plou molt, moltíssim, tant que fa venir ganes de plorar, d'aquests plors que ningú entén però que tothom pateix algun cop. Plou una pluja estranya, com de gotes plenes de buidor i tristesa i dolor. I no hi ha cartell a aquesta estació, ni tampoc cap persona que pugui guiar-te, ni tan sols una simple caseta. Res, Gina està sola enmig d'un descampat on l'ha deixat un tren que ha vist desaparèixer darrere una cortina d'aigua. I Gina nota com si el temps no passés, com si tan sols estés vivint un bucle en el temps, com una grabació que es repeteix un cop i un altre i un altre i un altre... "No! Prou! Jo vull avançar en el temps, NECESSITO avançar!" I Gina es posa a caminar i caminar, allà on la portin les cames. No li importa que plogui, que vagi xopa fins al moll de l'os, que amb prou feines es noti les puntes de les extremitats. Res, res d'això és important si el temps no avança.

Gina creu que la pluja és la culpable de que el temps no avanci. "El temps és fràgil i la pluja, quan cau, s'ho emporta tot avall amb la força del cel. Aquesta maleïda pluja trista, buida i dolorosa és la culpable." Gina va llegir una vegada que la pluja no és més que l'aigua de la terra que s'evapora. "Doncs l'aigua d'aquest lloc deu estar molt trista. Potser la solució no és que deixi de ploure, sinó que la pluja que caigui estigui sana". I es va posar a buscar, arreu dels carrers buits que s'anava trobant, algun riu, o llac, o una simple font. Però res, no trobava res. Fins que es va adonar que caminava sobre un pont, i a baix, vora el riu que baixava amb força emportant-so tot al seu pas, hi havia un home assegut a una pedra. Un home com de fum, borrós, un home que quasi no ho era. I aquell home estava xop de pluja i de llàgrimes, llàgrimes que queien al riu, riu que creixia i creixia i es feia gran i poderós, però també trist i dolorós. I Gina no podia suportar veure'l plorar tant i li va demanar per què plorava tan desconsoladament, "Perquè ja no recordo per què plorava, ploro l'oblit, el meu i el de tots aquells que han perdut els records que més estimaven i apreciaven (que no vol dir que fóssin bonics i maravellosos)". Gina es podia imaginar què sentia aquell home. "Vols que t'ajudi a recordar per què ploraves?" I de cop, l'home va tancar la font. Feia més de 100 anys que plorava i plorava i mai ningú s'havia acostat a ell per demanar-li per què plorava. Més aviat pensaven "Deixeu-lo que plori, així el riu creix i no ens quedem sense aigua". Però el que no sabien és que l'aigua de la que tots bevien estava enverinada i tots en bevien d'aquella aigua. I tots s'anaven posant tristos, mica en mica, sense saber per què.