Pintura sense color ni gust ni olor

I quan l'home va deixar de plorar va començar a bufar un vent molt fort i es va formar un gran remolí de vent i semblava que s'hagués d'empassar la Terra, però l'únic que s'empassava eren els núvols i les pors i els plors. I amb poca estona Gina i l'home que plorava l'oblit van haver de tapar-se els ulls perquè el sol els enlluernava. I el riu mica en mica es va anar calmant i l'aigua ja no baixava tèrbola i fangosa, i poc a poc els animals que estaven amagats als seus caus des de feia més de 100 anys, van començar a sortir amb compte (els seus ulls no estaven acostumats a tanta claror). Amb el temps havien perdut el color i eren tots d'un color blanc grisós.

Va ser llavors quan un ocell -blanc grisós, com la cendra d'un volcà albí- va acostar-se a la riera per veure un glop d'aigua neta i, en sucar el bec, va anar prenent color, com una esponja, primer el bec, després les plomes, lluents de color vermell i verd i groc i un xic de blau. Fins les ungles de les potes van agafar gotes de color. I l'home que plorava l'oblit va agafar aigua amb les dues mans i la va escampar per l'herba que es va anar tenyint de verd, com si el pintor hagués agafat el pinzell i hagués esquitxat la tel·la blanca de colors i d'idees.

La pluja s'havia emportat fins l'última gota de color -per això l'aigua era tan tèrbola i fangosa- i ara, d'allò que sembla un líquid que no és res, perquè no té color ni gust ni olor, en surt tot.

[inspirat en El Pintor, de la Patrícia]