Una llibreta damunt la sorra

[gentilesa de la Míriam]


Has vist mai el mar enfadat? Repicant ona contra ona, morint-se de ràbia vora els teus peus, a la sorra? Digues, ¿has vist mai morir els teus mals quan una onada t'engoleix?

Jo sí. Jo he fet més que tot això, jo he sigut això. He sigut la onada que s'enfada, he sigut la ràbia que mor a la sorra, jo he mort i esclatat en mil trossets cridant al mar. Sí, cridant fins a esgotar la veu, cridant tot allò que em feia tenir mal de panxa.

Has fet mai alguna bogeria? Digues, has fet mai alguna bogeria? Però una bogeria de les de debò, una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli i que et fa sentir el rei del món?

Jo he deixat caure l'estilogràfica sobre la sorra (freda), tacada amb restes de tinta del color de la sang. Jo m'he endinsat al mar vestida només de pors i de mals. I jo m'hi he volgut quedar, perquè al mar, a l'hivern, s'hi està calent. Però jo n'he sortit, despullada de mals i de pors, ja només amb un vestit de mar que encara avui m'embolcalla, que encara avui no he gosat treure'm.

Jo he recollit l'estilogràfica, ja enterrada a la sorra freda, l'he netejat amb aigua de mar, i des de llavors que ja no hi queden restes de tinta del color de la sang, ni pors ni mals, i la tinta que en raja és clara i salada, com l'aigua de mar, i escriu paraules clares i salades, com l'aigua de mar.

Jo he fet una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli.

Jo he mort a la platja quan l'última onada m'ha pres l'ànima. I ara torno a ser un full en blanc, a punt perquè algú estreni estilogràfica i hi dibuixi o hi escrigui alguna cosa ben bonica, gens semblant al que hi havia abans.

Hi ha una noia arraulida, estirada a la sorra de la platja. No té més abric que el borrissol eriçat que li cobreix el cos. Tremola, potser de fred, potser d epor, potser de tot. I canta alguna cosa, molt fluixet, quasi ni se sent. Potser, de fet, només parla, potser només recita alguna cosa que se sap de memòria, potser tan sols és l'últim sospir d'algú que tenia por de viure. Però té els ulls oberts, buits, però oberts, i aguanta, tremolosa, una estilogràfica que raja tinta vermella, sobre una llibreta de pàgines blanques.

Jo m'he estirat a la sorra després d'haver-me enfrontat a un exèrcit d'onades, després d'haver sigut mil vegades arrossegada mar endins i mil vegades escopida, altre cop, a la sorra. Jo m'he arraulit damunt la sorra de la platja, taralejant una cançó de bressol a les petxines més petites, a cau d'orella, deixant que l'aire fred --gelat-- del 10 de desembre m'eixugués l'última gota de ràbia, fins que tan sols m'ha cobert una roba fina, teixida amb grans de sorra i sal --i sol--.

Digues, fada del mar, tu que m'ho has pres tot, has fet mai una bogeria així? Potser t'hauràs atrevit a encarar-te a la mort, però jo he aconseguit vèncer-la, jo no m'hi he lliurat com vas fer tu, perquè jo sóc Gina, som Gina i el mar, i no ens fondrem mai en un de sol; Gina podrà veure el mar, però mai el serà.

Gina se'n va i no sap si tornarà

Gina avui no vol tornar a casa. Ha plegat més d'hora del compte i, després de classe, se'n va a l'estació i agafa el primer tren que passa. Avui Gina se'n va, ja decidirà a on, durant el trajecte.

Vol anar a buscar tot allò que va perdre un dia, els amics de debò, les seves ganes de viure, potser també el seu pare. Tornarà? No ho sap ni ella, ja ho decidirà quan sigui el moment.

Avui Gina té mal de panxa, però no se sent enamorada. Potser és que avui li està creixent alguna altra cosa.

Vol plorar. Vol dormir. Vol morir. Sovint hi pensa amb la mort. Més que amb la mort, amb el suïcidi. Moltes vegades ha pensat en tallar-se les venes i deixar reposar el cap sobre un feix de cartes de comiat, per tots aquells de qui s'ha sentit enamorada alguna vegada. Ha pensat en tirar-se de la teulada de casa seva, però la idea de quedar aixafada com un pastisset de melmelada no l'atreu gaire. Ha pensat en prendre's un bon grapat de pastilles i adormir-se en un racó, fins que algú trobi les restes del que podria haver estat una persona feliç. Però Gina només hi ha pensat, de fet, ni això, només ho ha imaginat, li ha passat pel cap, però mai ha pensat en fer-ho de debò, perquè sap que a l'últim moment, tots tenim por de morir. Ella sovint diu que no, "Que jo no tinc por de la mort, que potser la mort és la meva millor amiga, que potser és a qui vaig a buscar avui, a la platja", però tan sols són mentides que es diu a ella mateixa, per creure's de debò que no està bé.

Gina baixa del tren i es troba amb el mar davant dels nassos. "El mar avui està enfadat", pensa Gina, "sembla que no vulgui que m'hi acosti..."

La planta

Gina estima molt. En realitat no sap ben bé què vol dir això d'estimar, perquè, de fet, hi ha moltes maneres d'estimar. Segons Gina, l'amor és com una planta que creix dins la seva panxa, i de vegades, quan es desperta, nota com li creix a poc a poc, i per això li fa mal la panxa, i aquell dia no té ganes de menjar, com si estigués enamorada. De fet, Gina està enamorada, molt molt enamorada, ho nota, però no sap de qui. Cada dia s'enamora d'algú diferent, algú molt especial, algú que sabrà reconèixer quan el vegi, no abans.

Gina avui està molt enamorada i té la sensació que sap de qui. Va a veure una bona amiga seva --'amiga' segons la definició que va trobar--, d'uns 15 anys més gran que ella. L'abraça. Sí, avui estava enamorada d'ella, perquè quan l'abraça sent com una escalfor a la panxa, com si la planta creixés un pam de cop, i no vol separar-se d'aquella amiga, que avui ha descobert que és una 'amiga de debò'. "No són tots al mar", pensa Gina. Gina té ganes de plorar i no sap per què. Potser és perquè, de tant en tant, cal regar una mica la planta.

A Gina li agrada molt abraçar. Creu que és la millor manera de dir a algú que l'estima, millor que un petó als llavis i tot. Però no s'atreveix a abraçar a tothom, primer ho ha de demanar. De vegades té tanta por com ganes d'abraçar i llavors es posa nerviosa i no sap què fer, i al final se'n va, sense abraçada. Llavors la planta, dins la seva panxa, també es posa trista, es merceix, i llavors li fa mal la panxa, altre cop, però és un mal diferent, com si li volguéssin arrencar alguna cosa --l'amor, potser--. I llavors Gina plora, perquè no vol que li arrenquin l'amor, perquè sap que si li arrenquen l'haurà de tornar a plantar, i això li costarà molt temps i potser no aguantarà fins que torni a créixer la planta. Gina té por que quan li arrenquin l'amor també li arrenquin l'ànima.

Mètode científic

Gina no està sola, però. Li agradria creure que té amics. La majoria són més grans que ella, perquè a Gina li costa entendre els nois i noies de la seva pròpia edat, simplement no els entén. Està més tranquil·la amb gent que li pot aportar alguna cosa més que converses sobre actors que estan boníssims o borratxeres de cap de setmana. Així doncs, la hipòtesi diu que té amics, ara toca fer tot un seguit de comprovacions per verificar-ne l'autenticitat, i si no hi ha res que contradigui la hipòtesi es convertirà en llei.

Gina té un problema, i és que no sap ben bé què és un amic, així doncs, el primer pas serà buscar la definició més adient per descriure què és un 'amic'. Gina, de petita, deia que tenia molts amics. No és que ara els hagi perdut, sinó que dubta d'haver-los tingut en algun moment; no pots perdre una cosa que no tens. Així doncs, què (qui) és un 'amic'? Un amic..., un amic..., algú amb qui pots parlar de qualsevol cosa? Algú amb qui confies? Algú que de tant en tant et diu que t'estima? Si és això últim li sembla que hi ha poca gent que tingui amics. Potser un amic només és algú amb qui estàs bé i amb qui no has de fingir ser algú altre. Però Gina no està contenta amb aquesta reposta. Per això busca més: ara vol saber com reconèixer un 'amic de debò', perquè aquests ja són més difícils de trobar, com una espècie en extinció.

Gina està confusa, no sap on trobar el que busca, de fet, no sap ni on buscar el que vol trobar. De vegades, quan està molt cansada, fins i tot s'oblida i es pregunta qui o què és el que busca.

Gina creu que els 'amics de debò' potser els trobarà al mar. Sí, creu que se'ls va endur la fada del mar, aquella tarda de fa onze anys, a la platja, quan la va saludar amb un somriure, a través del seu pare. Gina no pateix, sap que els 'amics de debò' estaran bé dins el mar, amb els poemes i les cançons i les paraules boniques de la fada. però Gina no ho vol deixar aquí, ara ja sap on són, sap que estan bé, però ara els necessita, i per això els anirà a buscar.

La banyera

Gina sovint parla en tercera persona perquè no és qui és. Gina és qui la gent vol que sigui. No és persona ni té personalitat pròpia. Gina està buida, és com un full en blanc on cadascú hi pot escriure o dibuixar el que vulgui.

Gina és una esponja com les que tenia de petita a la banyera. Recorda quan la seva mare la banyava. Té la sensació que si ara entra al lavabo encara podrà sentir l'olor d'aigua calenta, que encara podrà veure i sentir aquella nena petita de cabells rinxolats i espessos i negres, cantant i jugant, ingènua, amb tot d'animalons de plàstic i tasses i manyoples i esponges... Que encara podrà veure la seva mare abocant-li gerres d'aigua calenta sobre l'esquena, perquè no agafi fred, i mirant com juga, conscient que el temps se'ns escapa de les mans com aquella aigua que s'escola entre els dits menuts de la seva filla, absorbint-ne els somriures, com si fos l'alicient de la vida que l'ajuda a tirar endavant cada dia. Pot veure com la mare la treu de la banyera i l'embolica bé amb una tovallola i li diu a cau d'orella, mirant el seu reflex al mirall, "Ets el meu farcellet, bonica" I li fa un petó al front i riu més feliç que mai, olorant aquella olor que només fa la pell dels nens petits. Gina té els ulls foscos del seu pare, des que va néixer, com si vulguessin amagar alguna cosa. Ara Gina dorm al bressol i la seva mare se la mira des de la porta de l'habitació, com si fós l'últim dia que l'hagués de veure. I no sap explicar què sent, perquè de vegades, com les imatges, els sentiments valen més que mil paraules.

Gina és un recipient en forma de cos humà, on cadascú hi deixa alguna cosa. Gina és una banyera. Sí, una banyera d'aigua calenta que fa olor d'essència de pi, d'infantesa, de cabells rinxolats i negres i espessos. I la vida, com una nena petita, juga amb Gina, movent-se dins la banyera fent onades, tan sols per divertir-se.