Un rosa

Per què serà que alguna gent només recorda els errors i oblida tot allò que ha fet bé, aquelles heroïcitats que han marcat algú, aquella ajuda que han prestat tan desinteressadament?

Arribarà un dia que aprenguem a perdonar-nos? Arribarà el dia en què realment aprendrem a estimar-nos i a demostrar-nos-ho? Sí, cada dia ens hauríem de mirar al mirall i dir-nos "T'estimo per estar sempre al meu costat, per ser qui ets i per intentar, cada dia, fer les coses bé".

Suposo que un món on tothom fós feliç i estés bé amb si mateix (i per tant amb els altres) és més que una utopia, potser seria desastrosament infernal, potser tan sols és el que ens agrada imaginar quan estem desesperats i busquem algun suport, alguna idea per la qual lluitar.

Un món sense dolor no seria bo. Necessitem el dolor per formar-nos, per créixer, per ser persones i per comprendre als altres.

20 de juny del 2009

Gina avui ha perdut el seu millor i potser l'únic amic. L'única persona que encaixava perfectament en la definició que ells creia més correcta de la paraula en si. Un AMIC, algú amb qui hi confies cegament, amb qui no calen preguntes perquè ja saps què et respondrà, algú a qui pots fallar i que et pot fallar algun cop, perquè saps que tothom s'equivoca, perquè creus en el perdó. Un AMIC, aquell que apareix quan el necessites, que desapareix quan vols estar sol, que sap què dir i què no dir, que sap callar, aquell que t'alegra el dia quan el veus. Aquell amb qui penses quan estàs trist, aquell que només vols abraçar.

No és just. Ara que havia trobat la persona ideal, que la podia tocar amb les mans, que havia deixat de ser una imatge borrosa dins el seu cap emboirat, ara s'ha esfumat, ha desaparegut, li ha fallat un últim cop. I ara com representa que ha de reaccionar? Ha de plorar? S'ha d'enfadar? [no si us plau, ja n'he tingut prou de fades malcardes...] Ha de callar per sempre més i no tornar a parlar amb ningú que no sigui un amic de debò? I si no en troba un altre, segellarà els seus llavis i es limitarà a esperar la mort física [l'esperit se'm va morir quan ell va decidir llevar-se la vida].

Per més que llegeixi aquelles paraules de consol que un dia va escriure per algú sense nom, no hi troba sentit i voldria estripar-les, cremar-les, les sent hipòcrites "Si les vaig escriure jo perquè ara no me les crec?".

Quan mor algú neix una rosa en algun jardí del món. Si ha mort algú com ell només pot haver crescut una única rosa, una rosa excepcional, com ell, amb la olor més dolça i fina que mai ningú hagi pogut sentir, amb els colors més suaus i tendres que qualsevol ull hagi pogut acaronar, amb les espines més fortes i més inofensives que la naturalesa pot crear. Una rosa tan especial i magnífica dins la seva senzillesa que la sabrà distingir només veure-la.

Avui Gina ja està molt cansada, ha plorat fins sentir el seu últim adéu, en tancar la tapa del fèretre. Demà potser començarà la recerca. La seva mort no estava a les mans de Gina, però sí el seu oblit.