lunes, 19 de enero de 2009

La cruïlla


La casa de Gina té moltes portes. Cada una té un pany i una clau, i aquest pany i aquesta clau només són propietat de qui poseeix l'habitació que s'amaga rere la porta. Només l'amo del pany i de la clau pot decidir si deixar entrar a algú o no.

Gina recorda aquell dia que va entrar a l'habitació del seu germà gran. Era una nit que no hi havia lluna ni estrelles al cel. I les parets d'aquella habitació eren de color gris, que no és ni fred ni calor, ni dia ni nit, ni bé ni mal, és tan neutre que fa por, és tan trist i tan incomprès que Gina, quan el va veure pertot, es va quedar sense respiració i sense paraules i es va mirar el seu germà i va pensar "Com pot ser que les parets de la teva habitació siguin com les de la meva? Som tan diferents... Però les parets de la teva habitació són del mateix color que la meva. Perquè no m'ho deies abans?" I el seu germà gran, com si sentís les veus que dins el cap de Gina retrunyien pertot, li va dir "Perquè no em deies que les parets de la teva habitació també són gris?". Tan de temps patint tots dos, sols, sense creure's que el que li pugués passar a l'altre podria tenir la més mínima semblança al que li passava a ell. Que n'és de cec el dolor.

Gina també recorda la primera vegada que va entrar a l'habitació de la seva mare. Tenia 12 anys i quan va veure què hi havia dins, i penjat a les parets, i plegat dins els armaris, i estirat sobre el llit, es va quedar sense paraules. "Com pot ser que en una habitació hi cabin tantes coses i tan doloroses? I com és que no les havia intuït mai abans? Com pot ser que ho hagi amagat tant bé tant de temps?" pensava Gina, i la seva mare, com si sentís les paraules que dins el cap de Gina retrunyien pertot, li va dir "Com pot ser que fins ara no t'hagis plantejat mai que a hi ha moltes més persones que pateixen com tu?".

Gina no ha entrat mai a l'habitació del seu pare. Gina s'enfada perquè el seu pare mai li ha dit "Gina, vols entrar i veure què hi ha dins?". El pare de Gina s'enfada perquè Gina no li ha preguntat mai "Pare, puc entrar i veure què hi ha dins?". I segurament seguiran així fins que un dels dos deixi enrere aquest pudor que els impedeix parlar i comunicar-se amb la resta del món.

Gina de vegades creu que casa seva és una cruïlla on, de tant en tant, s'hi creuen vides, on, de tant en tant, s'intercanvien paraules, on, de tant en tant, es veu gent que es mira, s'olora, es sent, però que no s'atreveix ni a tocar-se. Gina s'enfada perquè quan ella busca algú a la cruïlla, no hi ha ningú. I se'n va, no espera ningú. Però mai s'ha plantejat d'anar a la cruïlla a esperar a algú, que potser busca ajuda, que potser s'enfadarà perquè ningú l'espera, perquè ningú li dóna la mà, algú que, fart d'esperar, també marxarà sense esperar.

miércoles, 14 de enero de 2009

El far



Gina, després de dormir uns quants dies sobre les tecles del piano, decideix tornar a casa. Obre els ulls i està estirada al terra, davant del llit, que davant de la porta no deixa que ningú entri al seu refugi. Té un munt de llibretes velles pel damunt. Un altre cop. Ja està farta d'enfadar-se, de fer-se mal. Potser el millor hauria estat no tornar a casa, perquè cada cop que és a casa està trista i veu com la vida passa de llarg, que no para a saludar-la, a regalar-l'hi aire o felicitat com fa amb altra gent.

Gina avui prefereix no veure ningú, ni aquell amic de qui avui se'n sent una mica enamorada. Té por de no veure's amb cor d'abraçar-lo, quan el vegi. Avui Gina té por de tot i de res i de més. I es pregunta per què deu ser que avui, quan s'ha mirat al mirall, no s'hi ha vist. Es pregunta per què deu ser que avui, quan s'ha despertat, no ha trobat aquella corda que l'estira cada matí --que alguns anomenen "ganes de viure"--. Quan avui Gina ha tancat els ulls 5 minuts per poder respirar tranquil·la; ha tornat a veure el mar, i les onades i totes aquelles coses que li fan tanta por i, per més que ho ha intentat, no ha estat capaç de veure el far, aquella llum que la tranquil·litza intermitentment. Però avui, potser el far s'ha fós, perquè és molt vell i si ningú se'n fa càrrec, el far no pot fer llum.

sábado, 3 de enero de 2009

El piano


Gina es desperta. No és a la platja. Està estirada a un racó d'una habitació molt gran. Prop d'ella hi ha un piano. Li fa por aixecar-se. S'arrossega com pot fins al piano. Se sent segura, s'aixeca, toca una tecla. Li sona molt trista, tan que es posa a plorar. I pensa "Quina deu ser la nota més trista d'un piano? I la més trista del món?".


Gina toca, una per una, cada nota del piano, primer totes les tecles blanques, però les sent innocents, i després les negres, aquestes les sent més tristes. Les toca una per una, en plora cada vibració. Són totes molt tristes, no sap quina triar. Potser el RE bemoll, que té un regust com d'estiu inacabat, com d'un gelat que cau a terra abans d'acabar-se; potser el FA sostingut, que fa olor com de records vells, d'algú que està a punt de morir; no, Gina creu que la nota més trista d'un piano és el SOL bemoll, perquè hi pot veure el reflex del que podria ser la felicitat. La toca una i altra vegada. S'hipnotitza mirant allò que mai ha tingut i mai tindrà, i cada cop li sona més trista. I quan ja no pot plorar més s'adorm tranquil·lament, altre cop, damunt les tecles d'aquell piano tan trist que té tot el que ella no tindrà mai.
No són contes, no és una novel·la, no sé ben bé què és, ni qui és Gina, però de nit m'explica coses i jo te les explico a tu.