El far

Gina, després de dormir uns quants dies sobre les tecles del piano, decideix tornar a casa. Obre els ulls i està estirada al terra, davant del llit, que davant de la porta no deixa que ningú entri al seu refugi. Té un munt de llibretes velles pel damunt. Un altre cop. Ja està farta d'enfadar-se, de fer-se mal. Potser el millor hauria estat no tornar a casa, perquè cada cop que és a casa està trista i veu com la vida passa de llarg, que no para a saludar-la, a regalar-l'hi aire o felicitat com fa amb altra gent.

Gina avui prefereix no veure ningú, ni aquell amic de qui avui se'n sent una mica enamorada. Té por de no veure's amb cor d'abraçar-lo, quan el vegi. Avui Gina té por de tot i de res i de més. I es pregunta per què deu ser que avui, quan s'ha mirat al mirall, no s'hi ha vist. Es pregunta per què deu ser que avui, quan s'ha despertat, no ha trobat aquella corda que l'estira cada matí --que alguns anomenen "ganes de viure"--. Quan avui Gina ha tancat els ulls 5 minuts per poder respirar tranquil·la; ha tornat a veure el mar, i les onades i totes aquelles coses que li fan tanta por i, per més que ho ha intentat, no ha estat capaç de veure el far, aquella llum que la tranquil·litza intermitentment. Però avui, potser el far s'ha fós, perquè és molt vell i si ningú se'n fa càrrec, el far no pot fer llum.