viernes, 27 de febrero de 2009

Gina nova

Gina té la casa de somnis en construcció. Cada setmana, quan tothom dorm i res no es mou, ella agafa les coses i se'n va a la platja a buscar la lluna per pujar al cel, amb el seu rellotge del color del sol i la seva motxilla aparentment buida (però ella sap que dins hi ha els somnis que ha guardat durant tota la setmana).

Però aquesta setmana Gina ha esperat i esperat a la platja tota la nit i no l'ha vist aparèixer. Ni tan sols ha tret el cap, no n'ha vist ni un retall. Gina ha tingut moltes hores per pensar aquesta nit i ha tingut por que la seva casa s'hagi esvaït com la lluna. Si és així haurà de començar-ne una de nova i no sap si en té ganes. Potser el que haurà de fer és començar alguna cosa nova, perquè a Gina, les coses que es repeteixen, la maregen. Com el nom "Georgina", que la mareja perquè repeteix la lletra G.

Potser la lluna no ha aparegut aquesta nit per dir-li a Gina que es busqui una nova terra per explorar, potser més propera als seus pares i amics i germans. Potser així podrà compartir tot allò que descobreixi. Avui GIna ha entès perquè quan la lluna desapareix del cel es diu lluna nova, "Clar, ella també s'ha de renovar, perquè si sempre fós la mateixa es marejaria i ens marejaria..."

Gina s'ha de renovar. Ha decidit que ara explorarà aquell univers tan llunyà anomenat família. A veure què hi troba...

domingo, 1 de febrero de 2009

Astronauta de somnis


Gina avui ha estat fullejant un llibre antic del seu pare, de cosmologia. Forats negres, colisions de galàxies, pols estelar... Allà hi havia fins l'últim detall de tot el que passa més enllà dels nostres ulls. Però el que ella buscava era molt concret: la lluna.

Ahir la seva mare la va veure força despistada o potser preocupada o simplement absent. Li va dir "Gina, avui estàs a la lluna!". I Gina es va passar tota la tarda pensant què passaria si marxés a la lluna, si fos una exploradora de l'espai.

Em faria una casa a la lluna i tindria forma de núvol i estaria feta de somnis. I només hi podria viure jo i l'única manera d'anar-hi seria a la nit, quan la lluna cau dins el mar i t'hi pots enfilar. I podria viatjar tota la nit per l'espai i visitar Saturn i fins i tot Neptú, i quan me'n cansés aniria més lluny, a veure els grans estels, més savis que qualsevol altra criatura existent, més que les pedres de l'Atlàntida i més que les tortugues africanes. Sí, els aniria a veure perquè així podria recollir-ne els somnis i fer la meva casa més gran. I quan ja hagués vist tots els estels possibles i hagués recollit tots els somnis existents, em ficaria dins un forat negre per saber què se sent quan implotes, perquè ja sé què se sent quan explotes... i... i... I quan la mare em digués que baixés de la lluna li faria cas i li demanaria a la lluna que em tornés a la Terra, al meu país, a casa meva i, poc a poc (no pas de cop), a l'habitació. I tan sols haurien pasat dos segons, perquè tindria el rellotge del pare, que té el poder de fer-te viatjar més ràpid que la llum (el perquè és un secret que no es pot dir, perquè si es digués ja no seria un secret i tothom voldria anar a buscar els somnis dels estels i jo em quedaria sense).

I quan Gina ha tancat el llibre de cosmologia, ha anat a buscar el rellotge vell del seu pare i se l'ha penjat al coll amb una cadena del color del sol. I avui a la nit, Gina anirà a la platja, agafarà una barca i esperarà que caigui la lluna per poder-s'hi enfilar i començar a fer-se la seva casa de somnis d'estels.
No són contes, no és una novel·la, no sé ben bé què és, ni qui és Gina, però de nit m'explica coses i jo te les explico a tu.