El refugi

Gina avui està cansada, de vegades li passa. Està cansada de fer les mateixes coses de sempre i per això ho engega tot avall, tiba la cadena i espera no tornar a veure-ho mai més. Quan avui Gina s'ha despertat, ha vist que no seria un bon dia perquè no sabia com organitzar-lo, tenia totes les activitats que havia de fer desordenades dins el cap, i no hi havia manera d'ordenar-les, no li feien cas. Quan ha vist els primers rastres de vida intel·ligent (a la cuina, en forma de mare) ha vist que no sbaia com comportar-se enfront la situació. S'ha espantat. Li havia de parlar? Dir-li bon dia? Fer-li un petó? Què havia de fer? Qui representa que li ha de dir què fer quan es desperta i veu la seva mare a la cuina? Gina s'ha bloquejat i quan la mare li ha preguntat si havia dormit bé, no ha sabut relacionar aquell seguit de sons i sorolls. Ha entès com es deu sentir un nen petit que acaba de néixer i (la que sembla) sa mare li diu que és la cosa més bonica i petita del món, amb unes llàgrimes que ni ells mateixa sap si són de dolor o felicitat.

Gina avui no ha anat a la coral, ni s'ha comprat cap bossa de sugus a la parada de llaminadures de la plaça que hi ha davant l'Ateneu, ni s'ha aturat davant l'aparador d'aquella pastisseria on fan els croisants més bons de la ciutat... Avui Gina, quan s'ha despertat ha agafat el primer tren que ha passat per l'estació i se n'ha anat allà on la portés. Durnat el trejacte ha tornat a intentar posar en ordre tot el que faria aquell dia. L'únic que n'ha tret és un fort mal de cap i la conclosió que baixaria a Plaça Catalunya per anar a l'escola de la seva mare, que avui fan la fira de Nadal. Quan Gina hi ha arribat la gent ha començat a preguntar el de sempre "Ai, tu ets la filla de la Roser i el Lluís oi?", "Tu ets la germana gran de l'Emma oi?", "Tu ets la germana del David oi? La que fa aquelles galetes tan bones i sap imitar l'accent argentí, oi?"... Els seus germans sempre parlen d'ella als seus amics, pel que sembla, orgullosos. Gina se'ls estima molt, però avui ja no pot aguantar més aquest excés d'atenció, per això agafa les coses discretament i, aprofitant que sa mare no li para atenció perquè està massa pendent de tot, li deixa un missatge a la seva germana "Emma, díga-li a la mama que me n'he anat a Barcelona, a casa del Guim, que m'hi quedo a dormir, que ja la trucaré demà, que l'estimo molt", "Ja te'n vas? Perquè no et... Ai espera't... Estel·la!!! Vine que t'he de dir una cosa! Estel·la!!! Leah! Diga-li a l'Estel·la que vingui plis!!!...." "Recorda dir-li-ho a la mare eh? Emma!..." La multitud ja l'ha engolit. Només espera que sa mare no es preocupi massa. Però ara necessita tranquil·litat, per això se'n va a la biblioteca de Lesseps, desconnecta el mòbil i es concentra en el seu nou llibre "After Dark", d'un autor japonès del qui ja ha llegit alguna altra cosa.

Gina llegeix molt molt a poc a poc, li costa concentrar-se totalment en la lectura perquè el soroll extern tapa les paraules que sent dins el cap, se li barregen totes, internes i externes, com si fós un mercat. Però si es posa música per tapar el soroll, acaba estant més pendent de les notes i la lletra que del llibre. Hi hauria d'haver alguna manera de poder escoltar el silenci, com qui escolta els Rolling Stones o el Van Morrisson, poder posar la pista 5 i que no se sentís res més que el silenci. Gina és incapaç de fer com alguna gent que llegeix "en diagonal", ella necessita entendre el significat de cada paraula i a la vegada el significat a la frase en conjunt, però a la vegada ha d'intentar desxifrar totes les metàfores que hi pugui haver, encara que no n'hi hagi. Gina ho ha d'entendre tot, individualment i en conjunt, i això és molt difícil i molt complex. Gina sovint es desespera, perquè veu que llegeix i llegeix i no avança i triga setmanes i mesos en llegir-se un únic llibre, per això la majoria no els arriba a acabar. Però avui, exatrordinàriament, ha aconseguit empassar-se més de mig llibre en tan sols unes hores.

Gina, però, no està contenta, ni trista, no està res. Té por d'enfadar-se un altre cop, per això busca refugi en la gent. Gina no sap estar sola, per això tampoc sap estar entre multituds. Gina tan sols està bé si hi ha algú al seu costat que, quan s'enfada, pugui ajudar-la a fer fugir la fada. Per això avui anirà a casa del seu germà gran, perquè té por de quedar-se sola a casa i enfadar-se un altre cop, i ella sap que si torna a passar, es farà mal, es tornarà a fer molt mal, perquè quasi estem a principis de mes.

La fada del mar

Gina només ha vist la platja una vegada a la seva vida. Potser va ser l'única vegada que va veure el seu pare sense parets de gel pel mig. El va poder tocar i tot. Era real.

Gina tenia cinc anys. Ja no recorda què hi feien allà, només recorda que el seu pare tenia els ulls fixats en un punt que no existia. També recorda que li va explicar una història, "Saps una cosa, Gina?, Fa molts anys, quan el pare i la mare encara no havien ni nascut, hi havia una noia que li agradava molt molt molt escriure. Però un dia de tempesta algú es va endur les paraules i els poemes que més li agradaven. Els va buscar per tot arreu, als nervis de les fulles, a les escorces dels arbres, amagats entre els núvols,... Res, no apareixien. Fins que un dia, passejant, mirant al terra (perquè no s'atrevia a aixecar el cap, sense els seus poemes), va trobar una petxina. No era ni molt bonica, ni molt gran, ni molt petita. No tenia res d'especial, però la va desenterrar. Va veure que a la part de dins hi havia l'ombra d'un dels seus poemes preferits. Va alçar la vista i va veure el mar. Era com si el mar la cridés, la demanés. I ella es va enfadar molt, sí, es va enfadar, que ve de "fada". Es va enfadar en una fada del mar. I va seguir la veu que la demanava i, cada cop més enfadada, va anar trobant els poemes que havia perdut aquell dia de tempsta, que ja no recordava quan havia estat".
Gina l'escoltava, però ell semblava que parlés al mar, no a aquella petita fada de nit que (ad)mirava una estàtua que poc a poc tornava a fer-se de gel. Gina tenia por, no el volia tornar a perdre darrere el fred, "Com és que tota l'estona mires el mar, papa? Que també busques poemes tu?" I de cop el gel es va anar esquerdant i el pare la va mirar, poc a poc, i li va somriure, "No Gina no, al pare no se li ha perdut res al mar".

Gina es va despertar uns segons abans que el seu despertador. Encara estava estirada al terra, darrere del llit que barrava la porta, sota llibretes que li havien caigut al damunt. Tres, dos, un... Les 6 en punt. Prefereix despertar-se quan encara és tot fosc, per acostumar-se a la llum poc a poc. És la cinquena vegada, aquest any, que somia en aquell dia a la platja, és l'única manera de no oblidar la cara del seu pare, l'única manera de no oblidar que un dia va somriure i que ho va fer per ella. Avui ja no està enfadada, avui ja torna a ser la Gina.

La fada

Gina s'ha despertat enfadada. "Avui estic enfadada, que ve de "fada". Avui sóc una fada". I es tanca a l'habitació perquè no pot veure ningú, avui, la fada.

A Gina no li agraden les escales mecàniques, ni els guarniments de nadal penjats un o dos mesos abans de les dates, ni la gent vulgar que parla pels descosits de coses que no interessen a ningú, ni que li diguin Georgina o li escriguin el nom amb jota. A Gina no li agrada dormir de nit i viure de dia, perquè ella, avui, és una fada de nit, i les fades de nit s'enfaden si veuen la llum del sol. Les fades de nit són sordes, només escolten el silenci, perquè a la nit tot és sord. Per això, quan Gina està enfadada, si li preguntes alguna cosa te'n respondrà una altra, la que a ella li vingui més de gust. "Per què fas tan mala cara avui, Gina" "Sí, a mi també em sembla que avui fa un dia perfecte per fer un pastís de maduixes", i se n'anirà a la cuina, sola, i començarà a remenar armaris i claixos fins que trobi tot el que necessiti per fer un pastís de maduixes. I si no ho troba tot, "...sembla que avui potser no era el dia més indicat per fer pastís de maduixes", i se'n tornarà a l'habitació.

Quan Gina és a l'habitació tanca els finestrons antics amb les quatre baldes i si algú intenta fer com la llum que s'escola entre les escletxes dels finestrons, "Gina, ets dins?" "No, ja he dit que avui no era el dia més indicat per fer un pastís de maduixes", i no treurà pas el llit que barra el pas a qualsevol persona que intenta entrar al gueto. Més aviat hi apilarà alguna cosa al damunt, un munt de llibretes plenes de paraules que fracassen en l'intent d'organitzar-se i formar frases amb sentit. I s'ajupirà al davant del llit empenyent-lo contra la porta, més enfadada que mai perquè un filet de llum l'enlluerna des d'algun lloc que no pot veure. I quan ja no pugui estar més enfadada, començarà a tremolar i es taparà les orelles perquè vol ser com una fada de la nit i ser ben sorda, però no fa més que sentir crits darrere la porta, crits desesperats d'algú que la demana i la necessita. Però ella tanca els ulls ben fort, es tapa les orelles i, sense deixar de tremolar al seu gueto, s'adormirà poc a poc.

Gina no sap esperar

Gina és una tempesta. Remolins, vents, llampecs, trons i aigua, sí, molta molta aigua que cau sobre mullat.

Gina viu a un poble molt petit, tan petit que quasi no és poble. Viu a un antic molí paperer que era del besavi del seu pare. Tan sols utilitzen el que havia estat la vivenda dels amos de la fàbrica. La resta està a punt de caure. Ara, d'aquell molí paperer tan sols en queden les parets i quatre màquines antigues, inservibles, que restaran allà fins que el terra ja no les agunati més i ho esfondrin tot. I de tota la fortuna de la família tan sols en queda el record, guardat en algun racó oblidat, tancat amb pany i clau.

Gina no sap on és el seu pare. Sempre diu "El meu pare és al País del Nord, al país del fred i del gel i del vent que s'ho enduu tot". Alguna vegada l'ha pogut intuir darrere una paret de gel. Podria esperar que es desfés, però Gina no sap esperar. Comença a donar cops per trencar aquesta barrera que els separa, però quan ho aconsegueix, a l'altra banda ja no hi ha ningú. Gina no sap esperar.

Gina és com les onades del mar, que de vegades et porten i de vegades se t'emporten.